#0 Sobretaula
Una newsletter per a després de dinar
Com trobava a faltar fer sobretaula a un restaurant amb amigues. Demanar cafès després de dinar i quedar-nos una o dues o tres hores parlant. L’Ana deia que és més feliç des que ha començat la nova feina i l’Aida que fer-se les ungles és l'únic que pot controlar ara mateix. Penso molt en això i en l’obsessió que ens ha agafat a totes per anar a fer-nos una manicura de deu euros al Hello Nails. Jo les porto vermelles i ja penso que me les vull fer de color blau elèctric.
El cas és que mentre dinàvem vam comentar aquest tuit de l’Helena on deia que som la generació víctima dels assaigs d’En defensa d'Afrodita. Crec que ens van marcar un gol important amb tot aquest tema del poliamor i l'amor lliure. No el renego, però sí que penso que cal problematitzar-lo. On ha quedat la responsabilitat emocional? Un dels últims llibres que he llegit és un assaig meravellós de la Tamara Tenenbaum on precisament parla sobre aquest tema. Es diu El fin del amor: querer y coger en el siglo XXI. Tant de bo hagués arribat abans – un any abans de llegir En defensa d'Afrodita no hagués estat malament – perquè gràcies a la Tamara m'he reconciliat una mica amb les contradiccions que em planteja el paradigma de l’amor lliure. Us deixo per aquí un fragment a veure que us sembla:
"Queremos vínculos igualitarios y honestos, y estamos ansiosas por tratar de entender qué significa esto. También queremos enamorarnos, queremos coger y queremos que nos quieran; queremos estabilidad y queremos adrenalina, el bote salvavidas y el oleaje, todo al mismo tiempo. Pero ¿se puede tener todo eso? ¿O es una receta para la frustración? ¿Es honesto este anhelo o es pura aspiracionalidad, puro deseo de completud? ¿Soy tarada si lo persigo? ¿Soy cínica si lo abandono?"
Fa unes setmanes vaig parlar amb la Tamara sobre aquest tema per la Revista Núvol. Em va agradar molt que posés l’accent a l’amistat. Ho he parlat amb molts amics i tots hi coincidim: ens acompanyem a comprar, al metge, tenim una còpia de les claus de casa o ens quedem a dormir si ho necessitem. De fet, l’altre dia, després d’escoltar a la Juana Dolores a l’Horiginal presentant Bijuteria em vaig quedar pensant en dues coses: la primera és en la necessitat de deslligar el desig, la bellesa o el plaer de qualsevol ideologia. Cada cop estic més convençuda que tot el que és personal no és polític. La segona, és una cosa que deia l'Ana mentre acabàvem de dinar i és que tenim molta por a sentir. Jo penso que tenim por a estimar. Però és precisament aquesta vulnerabilitat la que hem de protegir i més en un context tan precari com el que ens ha tocat viure. L'únic que podem controlar ara mateix, a part de les ungles, també són els vincles que construïm.
Escriure correus a les meves amigues es va convertir en la millor manera de seguir cuidant el nostre espai durant el confinament. Tot el que ens explicàvem diàriament fent un cafè, dinant, sopant o fent sobretaules es va convertir en correus plens de textos, reflexions, cançons i articles que ens semblaven interessants. I Sobretaula, en el fons, vol ser això: una newsletter setmanal per a llegir després de dinar, mentre et fas un cafè i sona la pel·lícula de la tarda de fons. Fer sobretaula és tornar a tenir el nostre espai, nenes, i ho vull recuperar molt fort. Potser ara duren una hora i acaben amb el cambrer portant el compte a les 15.30h de la tarda perquè han de tancar. Però que visqui aquesta hora i els cafès i les birres infinites a les terrasses de Barcelona.
Engrunes
En aquesta newsletter compartiré cosetes que he llegit, escoltat o m'han fet pensar durant la setmana. La secció es diu Engrunes en homenatge al primer programa de ràdio que vam fer amb la Nina i la Júlia a Ràdio Cabrera. Us deixo per aquí un dels meus episodis preferits on parlàvem de la Scout Finch, la protagonista de Matar un ruiseñor de la Harper Lee i referent potent. *Remarco que era el primer programa de ràdio que fèiem*
Ara sí, aquí teniu les Engrunes d'aquesta setmana:
Us recomano molt fort aquest podcast de The Cut sobre l’amistat. You might actually be in Love with your best friend. “Why is it that this supposed romantic relationship I have is considered so much more important than familial relationships or relationships with just a dear friend that I want to give health insurance to?”
Els dies de pluja i fred com els d’aquesta setmana m'agradaria molt tenir la S.A.D lamp de la Ilana a Broad City.
Tinc tres entrades per anar a veure Manel des de l'any passat. En principi – espero i desitjo – els podré veure aquest estiu i a sobre amb directe nou. En aquesta casa els estimem molt i no ens traiem del cap Tipus Suite.
AQUESTA entrevista a la Zahara. “La culpa es como un tatuaje que no se puede extirpar”.
Hi ha una frase de la Leila Guerriero que m'acompanya sempre: "Nadie nos advierte, pero el infierno vive en nosotros bajo la forma de la indiferencia”. És de la columna Supongo que va publicar el 2019 a El País.
Això és tot! Moltes gràcies per llegir. Feel free d’enviar qualsevol comentari o pensament a pserrabachs@gmail.com o a través de Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.