*Aquesta newsletter l'hem escrit a setze mans, mentre esperàvem que acabés el toc de queda i celebràvem els 25 de la meva germana. Quan éreu petits també fèieu contes col·laboratius? Què és per a vosaltres la despossessió? Us llegeixo als comentaris 👀
«Estem sent expropiats, de béns comuns i de riquesa col·lectivament produïda. Però també estem sent expropiats de nosaltres mateixos, dels nostres valors, de les nostres apostes i conviccions»
(Carta als meus estudiants de filosofia - Marina Garcés)
«Los cambios de lugar nunca han servido para descartar ideas fijas»
(Retahílas - Carmes Martín Gaite)
Estàvem al balcó quan va dir que érem persones desposseïdes, que funcionem sota una lògica d'acumulació constant, que cada vegada tenim menys control sobre el cos, els pensaments, els sentiments. Com ens desposseeixen? I de què? Som persones desposseïdes quan no controlem les nostres reaccions i, sobretot, quan generem expectatives que no estan a l'altura de la realitat.
La despossessió és un fenomen que esdevé sempre col·lectiu. Per això, totes les que som ara i aquí celebrem estar juntes, compartir-nos, fer cures i riures. En aquests moments en què ens reapoderem de tots aquests vincles - habitualment vulnerables - sentim un petit moment d'harmonia en aquesta amalgama confusa. Però, posseïm el que creiem posseir o creiem posseir el que anhelem posseir? Perquè tot sovint la gràcia és perdre's en la persecució per acabar tenint quelcom.
Estás atenta y ya lo has perdido. Buscas más mar. Falta el agua. No somos tan. Ni tan mediocres. Busca tu nido y empieza a volar.
No puc desvincular la possessió a la qual es fa referència al principi del dret a la tinença sobre una cosa. La naturalesa humana té inherent la voluntat de posseir, no? I segons el context històric i cultural volem unes coses o unes altres. També penso que hem arribat a un punt que tenim tant que ja no sabem el que volem.
Potser sóc l'única, però fins ara no havia pensat en què és això de la despossessió. Intento pensar en coses que tinc i crec que no posseeixo res. Em sembla important dir per aquí que en una hora acaba el toc de queda i que l'Ana fa vint-i-cinc anys. Al cap i a la fi, podem posseir i desposseir el que vulguem. Tenim la sort de poder decidir i, al final, d'això es tracta.
Engrunes
Cosetes que m’han semblat interessants aquesta setmana i us hagués dit sens dubte fent una sobretaula juntes:
Tot això de l'Acumulació per despossessió és un concepte del geògraf i teòric marxista David Harvey. Recupero aquesta entrevista que li van fer fa un parell d'anys a El Diario (però que segueix igual de vigent avui dia).
Quan es tracta de política espanyola sempre llegeixo al Carlos E. Cué de El País. La primera frase de les seves peces sempre és encertadíssima. Us deixo per aquí la crònica de les eleccions madrilenyes de dimarts passat.
“Esto es solo la punta del iceberg que se ve últimamente, estos muertos de los últimos días se suman a los muchos otros que a puesto el campo colombiano que no se ven tanto, pero también duelen y no pueden seguir siendo ignorados”
Des de Bogotà, aquesta crònica de la Rosa Pérez Masdeu i el Rodrigo Sedano a l’Ara: La repressió mortal de la policia ha catalitzat la ràbia de milers de joves, que protagonitzen deu dies de protesta a Colòmbia.
Aquest podcast de la Revista Anfibia sobre la relació entre feminisme i psicoanàlisis, la diferència entre el dolor i la violència i com fugir del mandat de la felicitat permanent.
“Es otra/ acaso es otra/ la que va recobrando su vestido su manera/ la que ahora retoma/ su vertical su peso / y después de sesiones lujuriosas y tiernas/ se sale por la puerta entera y pura / y no busca saber/ no necesita / y no quiere saber/ nada de nadie”
Les directores de comunicació de dos gegants del luxe i la perfumeria com Loewe i Chanel van perdre l’olfacte. Boníssima aquesta història sobre com recuperar-lo.
Llegint aquesta peça em va venir el cap aquest capítol de The Daily: A food crític loses her sense of smell
Parlem-ne:
Estava a punt d'enviar-vos ja la newsletter, però m'acaba d'entrar la de la Beatriz Serrano i parla sobre un temazo: la política de la sonrisa o perquè les noies, en general, somriem tota letona.
Això és tot! Em sembla fortíssim que ja no tinguem toc de queda i que la setmana que ve puguem anar a sopar a un restaurant. Fortíssim.
Moltes gràcies per llegir! Feel free de respondre aquesta newsletter amb qualsevol comentari, reflexió o article que us hagi semblat interessant o parlem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌