Sobretaula #11: Escenes quotidianes
Coses que m’han esgotat aquesta setmana: treballar, contestar correus, despertar-me aviat i anar a dormir tard, pensar que he de fer el tupper i acabar comprant dinar cada dia, veure com la roba s’acumula i no tenir temps per posar una rentadora, saber que hauria d’ordenar l’armari i no ordenar-lo o, per exemple, haver passat pel pis pràcticament només a dormir. Coses que he fet per deixar d’estar esgotada aquesta setmana: quedar per sopar amb amics que feia molt de temps que no veia, anar a fer uns vinets al Raval amb una amiga, un dinar bo al Velódromo, posar dues rentadores, ordenar l’habitació, escoltar en bucle la nova de la Taylor Swift i mirar When Harry met Sally (1989). Perquè l’opció d’apagar el mòbil, deixar l’ordinador dins la funda, fer esport o quedar-me a casa sense fer res i deixar que el cap descansi millor la contemplem en un altre moment.
Un amic em deia que la cosa va així: fem coses productives, per tenir diners que ens permetin fer coses que no són productives. El cas és que vam arribar a la conclusió que el procés és més complex, l’orde s’ha invertit i afegiria alguns matisos: fem coses productives que no sé fins a quin punt sentim que són útils, per tenir diners i fer coses productives que sentim que sí que són útils. Aquí entraria també el debat de què és útil i què no i quina lògica hi ha darrere. De fet, l’escriptora i investigadora Remedios Zafra ho explica molt bé quan parla de l’entusiasme fingit, la “ley del agrado”, la hiperproductivitat i la culpa.
Mirant When Harry met Sally, em vaig fixar, per primera vegada, en dos detallets que em semblen curiosos. El primer: només mencionen a què es dediquen professionalment, però no els veiem treballar o parlar de feina en gairebé tota la pel·lícula. El segon: passen molt de temps caminant. Un fet que em va recordar al meravellós assaig de la Natalia Ginzburg, Las relaciones humanas, on diu que la persona adequada és amb la que camines.
M'agrada que hi hagi espai pel passeig, que les converses personals estiguin al centre, que se sentin incòmodes menjant una amanida, que s’enfadin* o que s’expliquin la vida per telèfon.
*Una de les millors escenes de la pel•lícula:
En altres paraules: m’agrada com se separa la feina productiva del que se suposa que no ho és. Allò que diu la Hannah Arend a La condición Humana quan diferencia la labor de la feina. “La bendición de la vida como un todo, inherente a la labor, jamás se encuentra en el trabajo y no debe tomarse con el inevitable y breve alivio y júbilo que sigue la realización de una cosa. La bendición de la labor consiste en que el esfuerzo y la gratificación se siguen tan de cerca como la producción y el consumo de los medios de subsistencia, de modo que la felicidad es concomitante al propio proceso, al igual que el placer lo es al funcionamiento de un cuerpo sano”.
I espereu que segueix amb això sobre la felicitat que em sembla molt interessant:
“No hay felicidad duradera al margen del prescrito ciclo de penoso agotamiento y placentera regeneración y cualquier cosa que desequilibra este ciclo – la pobreza y la desgracia en las que el agotamiento va seguido por la desdicha en lugar de la regeneración, o las grandes riquezas y una vida sin esfuerzo alguno desde el aburrimiento ocupa el sitio del agotamiento y donde los molinos de la necesidad, del consumo y de la digestión, muelen despiadada e inútilmente hasta la muerte un imponente cuerpo humano – destruye la elemental felicidad de estar vivo”
On queda la calma més enllà dels marges? En el periodisme es diu que els verbs són més importants que els adjectius i encara no sé com hem arribar a centrar-ho tot en el verb fer i no al voltant dels verbs estar o sentir.
Engrunes
Cosetes que he llegit, escoltat o m'han fet gràcia aquesta setmana i us comentaria segur fent una sobretaula juntes
En defensa de l’avorriment: “un mundo que no hace del derecho al tiempo una prioridad es un universo dopado, ansioso y al borde del colapso nervioso”.
Després de l'increment de vendes de les Crocs durant la pandèmia, es veu que ara no para de créixer la demanda de sabates de tacó i m'al·lucinen les fotos de l'article.
Aquesta setmana he conegut a les noies de KIARA, que han fundat una acadèmia de salut femenina molt guai. Ensenyen, bàsicament, el que ens haurien d’ensenyar a l’escola.
Pensaments de la Maria Silvia Aguirre sobre The Bold Type i l’amistat que es representa a les sèries vs. l’amistat del dia a dia.
Vist a Rambla Catalunya amb Rosselló:
D’aquest article, em quedo amb l’observació sobre la dependència que pot generar anar a teràpia:
I noticed a pattern after each spell of therapy sessions. It was a process that had the same beginning, a slightly different middle but always the same ending. I’d seek help at crisis point, see a therapist, pick and mix the lessons I had learned to get through the hardship that was going on in my life, and then get better. But every time my course of therapy got close to ending, I would find another issue to try and prolong the process – until all my therapists would almost have to forcibly wean me off by reducing the frequency of our sessions with scripted words of ‘using the tools I had’ and strong encouragement of independence.
Recordeu nenes:
“How do you start to put an outfit together? Choose one thing that I am excited about and go from there. What does the world need to know about teenage girls? Leave them alone” - 73 Questions With Tavi Gevinson.
Moltes gràcies per llegir! Feel free de deixar un comentari aquí a baix o respondre aquest correu amb qualsevol cosa que us hagi passat pel cap. Sempre és un plaer llegir-vos 😍 Ens veiem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.