Sobretaula #12: Una conversa amb l'Isam Diab
On ha quedat el misteri, la ingenuïtat, la casualitat?
Estic convençudíssima que hi ha persones amb les que està escrit a algun lloc que ens hem de trobar. Parlo de persones amb qui potser has coincidit un cop i no us torneu a veure mai més, persones que veus una vegada cada dos anys o directament amigues que per selecció natural o casualitats increïbles de la vida ocupen un espai central del teu dia a dia. Hi pensava aquesta setmana escoltant per segona vegada No siento nada, de la Isa Calderón i la Lucía Lijtmaer. On ha quedat el misteri, la ingenuïtat, la casualitat? Per què em dona la sensació que ens movem a una zona grisa estranyíssima, dominada i segrestada per la lògica del mentre no decideixi tot és possible? Remarco la primera persona del singular d’aquesta última frase perquè aquesta setmana no em trec del cap l’article de la Begoña Gómez a La Vanguardia sobre per què el què et diuen mentre et maten importa. “Cuántas mujeres asesinadas no habrán oído puta justo antes de morir. Y a Samuel Luiz, mientras le golpeaban, le decían maricón”.
Les paraules importen perquè són el mitjà de comunicació més directe i intrínsec, la primera representació i materialització del pensament i una de les maneres més precises que tenim per explicar-nos. L’Isam Diab, que és una d’aquestes persones que apareix per casualitat fortuïta a la teva vida i s’hi queda, és poeta, filòleg i lingüista computacional. En les seves paraules, el lingüista computacional seria com un professor de llengua per a les màquines; però aquí no estem parlant de robots, que també, sinó de qualsevol aspecte informatitzat: des d’una aplicació o Intel·ligència Virtual fins a un software específic. M’agrada perquè sempre que ho explica diu que es dedica a intentar (i remarquem fortament el verb intentar) ensenyar com funciona el llenguatge humà perquè un codi informàtic ho entengui i realitzi tasques concretes o interpreti sentiments o emocions determinades.
Desconeixia que els lingüistes computacionals existien fins que el vaig conèixer farà gairebé tres anys. El que em sembla fort és que ell mateix també desconeixia aquesta sortida professional fins que no va començar el màster i va entendre que són i seran molt necessaris experts de la llengua per desxifrar el món que ve.
Em passa que hi ha professions que em sembla que vénen a parlar-nos des del futur i, en veritat, es desenvolupen més al present que mai. Sóc conscient que això que faré ara no és el format típic d’aquesta newsletter, però vull deixar-vos per aquí un fragment d’una conversa que vam tenir fa temps amb l’Isam i que fem extensiva de manera virtual amb vosaltres.
Paula: Quan vaig dir a la feina que anava a la concentració per l’assassinat del Samuel a Sant Antoni, hi va haver una persona que no sabia de què parlava. Això em va fer pensar en el que diem sempre de la bretxa comunicativa que han generat les xarxes, la conseqüent fragmentació social i la degradació del llenguatge. Què diu de nosaltres i el nostre imaginari col·lectiu el llenguatge que utilitzem?
Isam: doncs diu dues coses. La primera, que és molt ampli i que cada vegada hi ha moltes més veus. Més veus i més cobertura d'idees. Això és bo perquè donem veu a altres maneres de pensar. L'altra cosa és que el nostre imaginari és molt fràgil. És com dividir un paquet de cent grams de farina en diferents grups. Quantes més divisions i ha, menys pesa i si bufes s’anirà abans. Aquí és on està el problema potser. Hi ha moltíssims canvis de significat perquè és molt volàtil. Què vol dir això? El significat és volàtil perquè el pensament és volàtil. Hi ha una falta d'argumentació, una falta de credibilitat i consolidació.
P: Aleshores, diries que no ens trobem tant davant una crisi de llenguatge i significat si no més aviat en una crisi de pensament?
I: Clar, clar, clar. El llenguatge és fràgil perquè el pensament és fràgil.
P: Com es degrada el significat i la connotació de les paraules?
I: Hi ha moltes connotacions, moltes interpretacions i, sobretot, moltes mal interpretacions. Perquè Twitter al final és això. Tu dius alguna cosa i et poden menjar perquè t’han mal interpretat. Aquí es on penso que es comença a degradar. Si és positiu o negatiu, doncs ja no ho sé, però el problema de la degradació és que genera petits territoris de conversa on es situa la gent i crea grupets de pensaments. Perquè es clar, al final, és un pensament perquè aquell concepte té una base cultural.
P: Des de Twitter, per exemple, també s’està construint nous significats. Podem dir que estem creant un nou imaginari que contempla altres maneres de pensar i aconsegueix fugir del contrast o el binarisme? Pot ser que a través d’aquesta homogeneïtzació tecnològica consolidem nous llenguatges? Té sentit?
La consolidació lingüística pot trigar segles. Ara hi ha un germen, una espurna. Però a mi el que em peta a escala lingüística és el fonament. Que no ho trobo.
P: Que creus que precipita aquesta bretxa comunicativa entre nosaltres?
Hi ha hagut un canvi de pensament molt heavy. Fins i tot de percepció humana. Ens estem adonant que existeix la moralitat. És molt heavy que fins ara érem molt sota caballo rey i hi havia molt poca, no em surt la paraula, molt poca aprehensió amb l'altre o simpatia o comprensió. En el sentit que ara tot ha de ser molt friendly. Crec que hem començat a obrir la nostra ment i a acceptar noves realitats. Crec que aquesta bretxa comença aquí, en la nostra obertura també mental a tots els nivells: quan parlem de feminisme, homofòbia, xenofòbia, etc. Comencem a ser aliats. Veus? Fixa't en aquesta paraula. Aliat. El significat d'aliat que tenim consolidat a occident o la nostra cultura ve de la guerra mundial i ara l'hem recuperat.. És casualitat que utilitzem aquesta paraula? Concebem que estem en lluita?
Us deixo per aquí el capítol de la Sala Vacía on van convidar a l'Isam a parlar sobre lingüística computacional i desenvolupament d'Intel·ligència Artificial. De veritat que és interessantíssim i us el recomano molt fort:
Engrunes
Us imagino a totes llegint aquesta Sobretaula prenent el solet. Jo he acabat d'escriure aquesta des de la platja, amb una amiga de Xile a qui veig una vegada l'any I amb qui sempre diem que ens hem trobat, perquè ens havíem de trobar, gràcies al Dios de la Lluvia.
Aquesta setmana vull comentar moltes cosetes amb vosaltres. Ja us aviso que vénen unes Engrunes carregadetes:
Greta Gerwig Will Direct Barbie Girl Margot Robbie in a Barbie World. Yas 🌟
Per què tan pocs homes llegeixen llibres de dones? “No matter if it is Austen or Atwood, the Brontës or Booker winners, data shows men are reluctant to read women – and this has real world implications”
Elogio al chisme, un article de la Tamara Tenembaum:
La idea de que es posible ocuparse solo de los asuntos propios me hace acordar a la ficción de la conversación adulta, en la que las personas intercambian información sobre cómo se sienten; como si eso pudiera hacerse de manera transparente, como si viviéramos en uno de esos países donde la gente no cree en el psicoanálisis (...) Yo, al menos, necesito mirar a los demás para saber qué pienso, qué quiero o cómo me siento.
Chris Bail, sociòleg i un dels protagonistes del documental El dilema social de Netflix a El País: “Las redes nos animan a experimentar con nuestras identidades y ver cómo reaccionan los demás. Tú presentas distintas identidades y cultivas las que te dan una sensación de mayor estatus social".
“Against loving your job”, un assaig de la Sarah Jaffe a In these times. Necessitem “politizar el temps” i reimaginar la relació que tenim amb la feina. “A society where we must work the majority of our waking hours will never deliver us happiness, even if we are the lucky few who have jobs in which we do gain some joy”.
Llegint l’assaig vaig recordar els consells professionals que vau compartir fa unes setmanes. M’agrada pensar que som més conscients del nostre temps i em reafirmo: volem treballar, però volem treballar diferent.
Es veu que hi ha tres tipus de burnout a la feina: frenetic burnout, underchallenged burnout, worn-out burnout.
Like a heartbeat drives you mad / In the stillness of remembering what you had / And what you lost. Toooota la setmana en bucle.
Escriu l’Alba Correa a Vogue: “La violencia que empieza en el chiste homófobo o machista de un chat grupal familiar se extiende hasta el cuerpo que cruza la calle con miedo, alimenta la brutalidad de los asesinos, le da contexto, la sostiene. Convierte el caso aislado en sistema”. ¿De quién es la calle?
Friendly Reminder:
Que acabeu de passar un bon diumenge! Ens llegim per correu, Instagram o Twitter.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.