Sobretaula #13: mentrestant
Una newsletter per a després de dinar
Bon dia, nenes!
Aquesta setmana no hi ha Sobretaula, només un petit recull d’Engrunes amb cosetes que he llegit, escoltat, vist o pensat aquests cinc dies que porto tancada a casa i que volia compartir fortament amb vosaltres.
Si fa un any i mig em diuen que haver perdut el gust i l'olfacte, tenir febrades intermitents i sentir aquest dolor per tot el cos seria símptoma de "normalitat" i em donaria la "tranquil·litat" de qui sap que tot va com se suposa que ha d'anar, m'hagués agradat veure'm la cara. Si esteu en la mateixa situació, us envio molts ànims i espero que aquesta newsletter us faci una mica de companyia aquest diumenge.
Aquí una que ahir també va mirar Mamma Mia. July 17th, what a night ✨
Organitzem el nostre temps al voltant de la feina remunerada i per aquest motiu necessitem una política del temps. Això diu la Sarah Jaffe a l’assaig Against loving your job (que vaig compartir la setmana passada, però no em trec del cap). En concret, això:
Concurrent political and ecological crises can seem overwhelming, but they have also done something else for us: They have created the possibility of imagining ourselves in a different world. If it was previously easier to imagine the end of the world than the end of capitalism, we have now glimpsed both, and must now begin to think up something new.
Sobre la necessitat de reorganitzar el temps, un amic em va recomanar llegir l'economista Cristina Carrasco, que a més parla de la distribució del temps amb perspectiva de gènere: "La nefasta organización social de los tiempos y la subordinación de los tiempos de vida a las necesidades de la producción capitalista es una realidad de nuestras modernas sociedades que afecta notablemente al bienestar de las personas. Unas porque no tienen empleo y otras por el malestar que crea no disponer del tiempo deseado para actividades que caen fuera de la órbita mercantil"
Viuria a un estiu d’Éric Rohmer. El Rayo verde (1986).
La Florence Pugh va viure dels tres als set anys a Sotogrande (Cádiz). Ho diu a l’última entrevista que li han fet a SModa i em sembla un datito que heu havíeu de saber.
Aquest vídeo em posa de bon humor.
Cada frase d’aquest article i testimoni de la Carme Riera: “Esta es la fuerza con la que responderemos las veces que haga falta, la fuerza con la que seguiremos besándonos delante de vuestras narices, con una sonrisa en la cara y un temblor por esconder”.
A part de començar Young Royals a Netflix, m’he mirat tots els vídeos de Youtube d’una dona que ho va deixar tot a Buenos Aires i va marxar amb el seu fill a viure al camp. No puc parar.
Un fragment de Retahílas de Carmen Martín Gaite:
“La cuestión está en poder decir: hago esto en vez de aquello porque lo elijo, porque tiro de un hilo que me relaciona con ello y con la que yo era antes de quererlo hacer; eso, sobre todo, ¿no? aunque sean las coses más dispares, entender que a través de hacerlas no se quiebra la persona ni se pierde”.
“The main feature of all these teenage nights spent listening to heartbreak songs in our bedrooms is that Mia and I were nostalgic for experiences that we never had (…) That’s exactly how 19-year-old Hannah Bondalo felt this year when she first heard SOUR, Olivia Rodrigo’s universally adored teen angst breakup album” Been there, amigues.
Això és tot! Espero que acabeu de passar un bon diumenge i feu una Sobretaula eterna amb un tallat amb gel i un almendrado.
Ens llegim la setmana que ve 💌
Paula.
PD. Estigueu atentes que aviat us explicaré una coseta que hem preparat per al mes d'agost i que penso que us agradarà molt!