Sobretaula #22: Espais informals
Digues que sí a tot. Va ser un dels millors consells que em van donar quan vaig marxar a viure a Santiago de Xile. Digues que sí a tot. És el que ha dit el meu cosí quan hem sortit a caminar i clarament no teníem ni idea d'on estàvem. En quin moment les tietes han agafat el lideratge de l'excursió. Estaven convençudíssimes, però convençudíssimes, que si creuàvem el camp arribaríem a un camí que ens portaria directes a l'ermita. Digues que sí a tot i ja arribarem. Ni camí ni ermita. Al final, l'excursió ha mutat en un passeig entre camps, una miiica de bosc i figues que hem anat agafant pel camí.
Avui t’escric des d’un poble a prop de Banyoles. Hem vingut a passar tot el cap de setmana a una casa rural. A casa, d’aquest cap de setmana, en diem la Serrada. Aquesta és la número 14 <3
La meva cosina s’ha inventat un joc: cada vegada que algú es queixa s’ha de dir xiclin. Tinc gana. Xiclin. No vull parar taula. Xiclin. Ara voleu anar a caminar? Xiclin. He de fer deures. Xiclin. Només gasto. Xiclin. Al principi fa gràcia.
Aquests dies tenia moltes ganes de parlar-te d’un llibre. No l’he acabat, però és igual. Es diu The song of Achilles i ja m’ha robat el cor. És una contra versió de la Ilíada. Hi ha un moment on el pare d’Achilles li pregunta per què tria a Patroclus com el seu company i Achilles li respon: he is surprising. No trobes que és de les coses més boniques que poden pensar i/o dir d’una persona? Tenen deu anys. Em va encantar.
En política i inclús en el món laboral he sentit ja diverses vegades parlar dels espais informals. Són aquells moments on s'escolta, on tothom diu el que ha de dir, on es parla sobre un tema en concret, un conflicte, un debat, una preocupació. La prèvia. Més que espais informals, són espais indefinits, perquè els temes que es toquen sempre són molt concrets i pensats. Els espais formals són els oficials. Els bons. La decisió que es pren allà és la definitiva, la de l'esfera pública. Sabeu que passa?, que m'interessa infinitament més tot el que es queda a un espai informal. Allà és on passen les coses, on s'entreveuen les intencions, on es comparteixen i surten bones idees.
Intentant donar forma i acabar aquesta newsletter em vaig recordar d’un poema de la poeta argentina Alejandra Pizarnik: “Este decir y decirse no es grato / No puedo hablar con mi voz si no con mis voces”.
Engrunes
Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat, vist o m’han agradat aquesta setmana i que comentaría segur fent una Sobretaula juntes:
El divendres Montero Lamar Hill a.k.a Lil Nas X (o una de les millors persones del planeta) va parir literalment el seu primer disc i és un 10. Des de la primera cançó Montero (call me by your name) fins l’última amb la Miley Cyrus.
Em sembla importantíssim saber com i en quines condicions les escriptores treballen les seves novel·les. L'Andrea Abreu va escriure Panza de Burro entre ordinadors públics i drives i la Marta Sanz fa un eix cronològic de la història.
Què penseu d'això?
L'altre dia vaig sopar a l'A Pluma de Santaló. Boníssim. Recomanació: l'amanida de tomàquet i el caneló de pollastre, foie i poma.
La deconstrucció de les Santes o perquè encara parlem de la dona i l’ideal de patiment, culpa o humilitat com a pilars centrals. Es podía ser Santa i Subversiva? Que li preguntin a Santa Tecla de Tarragona.
“Feel it all. Feel wisely. Without letting what is temporary control you. Find the space where you can honor what you feel without letting it consume your day. Let it burn but do not keep feeding the fire. Find your balance. Acceptance makes real freedom possible”
Els 50 millors cameos literaris de les pelis del 2000 recopilats per LitHub. Quan la Cameron Díaz marxa a Surrey us recordeu que s'emporta molts llibres? Un d'ells és el tercer de Harry Potter xd
Qui seria la Tavi Gevinson sense instagram? És un assaig antic, però val molt molt la pena recuperar-lo de tant en tant.
But my job now is to finish writing a book and a movie. Any sense of obligation I feel toward sharing myself on Instagram is more out of a fear of being forgotten or of missing out on the opportunities granted to those with strong personal brands. But not wanting to keep up a personal brand is part of why I folded Rookie (…) When the thought that I need to get back into the game grips me, I refocus on my work. Being paid to write and perform is what I wanted this whole time.
La Isabel Calderón de Deforme Semanal a l’especial de 10 anys de SModa: “¿Esperar sentada? ¡Nunca! Ni te van a llamar ni debes confiar que el sistema te vuelva a aceptar de nuevo, aquí hay que autogestionarse”.
Per acabar de passer un bon diumenge: Dancing in the dark - Eddie Berman with Laura Marling 🦋
Gràcies per llegir sempre! Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.