Sobretaula #24: Un món màgic
És divendres. He anat a spinning i m’he sentit una mica com la Bridget Jones.
Fa dues setmanes que no feia esport i el cos començava reclamar, gairebé a crits, que busqués mínim una hora per deixar l’ànima a la bici. Quan he sortit del gimnàs, li he enviat a una amiga el que en el nostre petit univers coneixem com un audio-suspiro. No és res més que una nota de veu que es podria resumir en un ja era hora – com ho necessitava – ja torno a ser persona. God bless quan el cansament físic supera el mental. Cap al final de la classe, el profe ha començat a cridar paraules i frases tipus “si quieres puedes” (hi ha un moment que són ridículament necessàries) quan, de sobte, sense cap mirament, deixa anar aquesta perla: ¡más energia! ¡energia renovable! ¡Ada colau!
Us ho prometo.
Després d’una setmana amb ansietat provocada per les imatges de La Palma, el preu de la llum desorbitat, la crisi de subministrament de les gasolineres al Regne Unit, l’escassetat de gas cada vegada més pronunciada, saber que haurem d’aprendre a no trobar tot el que necessitem i/o volem a les botigues i tornar a mirar un capítol de El Colapso– perquè en aquesta casa som així -, l’absurditat del moment i les paraules del professor de spinning m’han tret una riallada que era tot el que necessitava per tancar la setmana.
Quan parlem de canvi climàtic hi ha quatre relats: el que parla d’emergència climàtica, el que parla de sostenibilitat, el que diu que la tecnologia ens deslliurarà de qualsevol mal i el que el nega. En l’últim no entraré perquè em sembla encara més absurd que EL momentàs del gimnàs. “En una societat on tot és urgent, fins i tot contestar un missatge, la paraula emergència es banalitza, com que la gent està anestesiada”, diu l’Aida Tazón (29 anys), consultora de comunicació corporativa. “(En termes de comunicació) hem passat de la sensació que podíem solucionar la fi del món a sentir que (el canvi climàtic) és una cosa imparable. Hi ha molts discursos, no hi ha un únic relat. De fet, hi ha diferents aproximacions segons la generació”, afegeix per nota de veu.
Aconseguir que un punt de vista o posicionament sigui vàlid i el donem per bo es pot fer de moltes formes. Amb la que he treballat els últims anys i la que conec de primera mà és a través dels marcs d'opinió. El que acadèmicament es coneix com la teoria del framing. De manera molt resumida: identifiques una causa o conflicte i construeixes un relat o storytelling al voltant que influenciï directament la nostra percepció a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, els líders d’opinió i un missatge clau que respon a un interès concret. Ja sigui el d’una empresa, una institució pública o una organització o moviment social. D'aquí que la lectura de l'Aida em sembli encertadíssima quan parla de "sensació", sobretot quan la dinàmica social i política actual és anar a remolc de la comunicació i no a la inversa.
Primer van les paraules, després els fets.
L'Anna Winkelmann (20 anys), coordinadora de Joves Ecosocialistes, diu que “el moviment climàtic de joves ha aconseguit portar aquest tema a un nivell públic tan elevat que tothom vol formar-ne part. Això ha fet que hi hagi un relat que parli amb conceptes com sostenibilitat i clima, però no veuen l’arrel del conflicte, que és un sistema insostenible. Tota persona ecologista sap que on hem de fer incidència és en les grans empreses, però a l’hora de la veritat, quan parles amb les teves col·legues, t’acabes fixant en si vas o no en cotxe i si et rentes les dents amb un raspall de bambú”. Agree.
Una cosa és el relat i l'altre és la lògica que ens crida a actuar d’una manera o altra. Construir un relat és relativament fàcil. De fet, coincideixo amb l'Anna quan apuntava que independentment de les paraules que utilitzem – sostenibilitat, emergència, tecnologia – el relat hegemònic és el de l'auto responsabilitat: no agafis el cotxe, no mengis carn, beu amb una canyeta de paper que se't desfarà en dos segons, segueix sentint que res és suficient. Torna a començar.
Les Golfes deien el dilluns que viure al primer món és viure en un món màgic. “És no haver de saber com funcionen les coses. Apretar un botó i que hi hagi llum, girar l’aixeta i que hi hagi aigua i no haver de saber d’on ve”.
La comunicació té molt poder i tenim moltes eines per explicar històries. Ara més que mai les històries són necessàries, però sóc de les que pensa que els esforços i les energies mai han d’anar exclusivament a una estratègia de comunicació. Primer els fets, després ja li posarem tota la ciència que tenim a l’abast per comunicar-ho bé. Ho sabem fer, ho podem fer. Un storytelling és potent quan està fonamentat i té pilars sòlids. Sobretot en matèria d’emergència climàtica. De què em serveixen totes aquestes paraules si no entenc com hem arribat fins aquí? Si faig tot el que puc per reduir la petjada ecològica però la lògica col·lectiva segueix relacionant progrés amb creixement desmesurat? Hem de posar límits? On els posem?
Abans d’anar a les Engrunes…
Engrunes
El diumenge al matí és el millor moment per llegir el diari ☕️ Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat, vist o m’han fet pensar aquesta setmana i que us comentaria fent el cafè de després de dinar:
L’Elsa López ha viscut tres volcans des que va deixar Madrid per anar a viure a La Palma. Un testimoni preciós i desolador a la vegada. “Y creo que el rencor de Vulcano, su resentimiento hacia los hombres y demás dioses de la Tierra, puede desembocar a veces en tragedias como la nuestra”.
Una cosa que m’ha fet molt feliç aquesta setmana: recuperar fotos de Xile que donava per perdudíssimes des de feina tres anys.
“We can no longer let the people in power decide what hope is. Hope is not passive. Hope is not blah blah blah. Hope is telling the truth. Hope is taking action” – La Greta Thunberg fa uns dies a la cimera pre COP26 que es va celebrar a Itàlia.
A tot això, la Lena Dunham s’ha casat en secret lol.
Jo també ho vull saber tot sobre aquella peça de roba que et poses sempre. Un assaig de l’Alba Correa a Vogue sobre el bikini de la seva mare i el desig d’acumulació constant.
Des de París, l’Olympia Arango deixant-nos una mica tovetes amb aquest text. Solo hablo de ti, no te pienso 💔
Agafar el metro o el tren o anar a buscar un cafè abans de treballar eren els moments que marcàven el pas del temps. Amb la pandèmia, ho han fet les persones. Tot i haver perdut una mica el nord, compro bastant aquesta reflexió a The Cut sobre el temps cec. “Loved ones are good clocks”.
MADE MY DAY. La millor reacció a l’alliberament, per fi, de la Britney Spears.
En bucle des de divendres. Quina meravella de cançó i de vídeo.
Gràcies per llegir sempre! Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.