Sobretaula #25: Anar-se’n
Entro a l’autobús, la màquina que valida el bitllet està trencada. El conductor, resignat, diu: “porta així una estona, quan funcioni t’aviso”. M’acomodo a un seient prop de la finestra. Una dona, que porta pantalons llargs amb estampat de color vermell i fúcsia, li explica a una Altra que a Madrid el bitllet va amb targeta de plàstic i és recarregable. Sembla que l’Altra no sap de què li parla. Mentre La Veu anuncia propera parada La Rambla – Liceu penso: i si marxo? I si baixo a la propera parada i marxo de la ciutat, de les veus que parlen a la vegada, de les màquines de bus que no funcionen? Des del meu lloc veig tres senyores, amb vestits i pentinats sorprenentment similars, que riuen d’alguna conversa, fotografia o asaberquè que els han enviat per telèfon. Al costat, una noia llegeix Tardor d’Ali Smith. “Havia oblidat que hi ha un element físic en el fet de no voler ofendre”. Com descriure el so d’un autobús frenant? De les rodes fregant l’asfalt? Hi ha una quinzena de persones. Propera parada: Ronda Universitat - Plaça Universitat - Àrea d’intercanvi Universitat. Aquí quedàvem sempre amb una persona que ja no viu a la ciutat. Tinc ganes de sortir a córrer. El bus enfila carrer Aribau amunt. Des de la finestra veig la gent que espera per entrar al cinema. Vull anar a veure Titane.
Barcelona és pretensiosa. Aquí tothom sap com hauria de ser la ciutat, com hauria de funcionar, què hauria de projectar. Al final és una mescla de tots aquests condicionals. Mai arriba a ser-ho.
Va costar un any sentir que el pis no era només el pis i era casa. Ho és perquè ja tinc les coordenades de confiança localitzades. Sé a qui li puc deixar les claus si un dia el meu germà necessita venir i no hi sóc; on anar a fer el cafè i menjar el millor bikini de Barcelona, on portar la roba que ja no em posaré i no vull tirar a la brossa, on anar a comprar el pa i el diari. Em reconec entre aquests carrers perfectament dissenyats i la pretensió dels edificis modernistes decadents. Una amiga diu que només la gent de poble saludem quan ens trobem algú pel carrer. Creieu que Barcelona és una ciutat agressiva?
Segueixo a l’autobús. Hi ha un senyor que no sé quan ha entrat i que porta un jersei de punt i una boina. Em sembla un senyor elegantíssim. Baixo d’aquí dues parades. Avui començo anglès. Em fa il·lusió i tot tornar a trepitjar una aula. Necessito ordre i tenir una rutina una mica més marcada. El senyor elegant agafa el telèfon i diu: ¡dime! Sí, soy yo. Ah, estoy bien, estoy bien, estoy bien.
Merda, no he picat el viatge.
Engrunes
Aquesta setmana han passat coses importants com per exemple la petita decepció que ens ha generat Dani Martín (entreu a les respostes d’aquest tuit). Fora conyes, venen unes engrunes una mica més denses (i com sempre acompanyades d’altres cosetes que m’han agradat durant la setmana) ☕️
Quan l’Alexandra Ocasio Cortez porta un vestit al Met Gala amb un missatge tant contundent com Tax the Rich ho fa precisament per assenyalar despropòsits com els que han destapat els Papeles de Pandora. És escandalós.
La història normalment tracta a les dones amb dos criteris: excepció i exclusió. Una reivindicació més que necessària de Maria Zambrano (que no es una estación de tren).
La Unió Europea té una oportunitat d’or per liderar la conversa sobre la regulació de les grans tecnològiques, especialment després del que ha passat amb Facebook. Aquí ho expliquen millor (“It is up to the lawmakers to act, and act hard, since there is no countervailing power to Facebook except a government”) i, si no l’heu llegit, us recomano molt fort el llibre The Age of Surveillance capitalism.
Un parell de consideracions sobre la nova Llei d’habitatge: a) les ajudes de 250 euros són un parche i b) tenir sou no equival a poder pagar el lloguer. Sembla mentida que s’hagi de recordar a aquestes alçades.
L'últim capítol de Buenismo Bien de La Ser amb la Mar García Puig, diputada al Congrés dels diputats. És or. “Sorpresa. En el Congreso no son seres racionales que sienten y padecen. Tras las sonrisas y los insultos, hay seres sensibles con problemas de salud mental”.
Fa vint-i-un anys que es va estrenar el primer capítol de Las chicas Gilmore.
No sé perquè dilluns no van fer Crims, però el Volem Saber va ser molt interessant (sobre els dubtes al voltant de la vacuna). Tot i així, em va sorprendre la poca importància que li van donar als efectes de la vacuna a la regla. Precisament aquest mes The Lancet ha dedicat un especial sobre menstruació, l’agència SINC està recopilant totes les dades que tenen disponibles fins a dia d’avui i per sort tenim persones a xarxes socials explicant testimonis on sentir-nos reconegudes.
Mentre reviso aquesta Sobretaula m’arriba un correu de We're Not Really Strangers que diu: what do you keep trying to convince yourself of that deep down you know isn't true?.
El amor no se puede enjaular porque siempre se está yendo, qué rabia da no poder atarlo cuando aparece, pero es que cuando está (ay) no piensa uno en nada más que en canciones tontas, piel con piel y ratitos buenos. Nos pasa con las rupturas mal encajadas —¿se puede encajar bien que se acabe el mundo?
I buenu no tanco la Sobretaula sense abans deixar-vos aquesta perleta:
Ara sí! Que passeu un bon diumenge i tingueu una Sobretaula llarguíssima amb amics i/o família. Gràcies per llegir sempre! Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.