Sobretaula #27: Distraccions
Bon dia!
Això és Sobretaula, una newsletter setmanal per a després de dinar ☕️ Cada diumenge a la teva safata d’entrada. Benvingudes!
Avui t’escric des de Madrid. És increïble la llum d’aquesta ciutat i ni confirmem ni desmentim que l’aigua és boníssima i deixa pelazo. El cas és que aquest viatge el teníem pendent des de feia gairebé dos anys, abans que la pandèmia esclatés i l’horitzó del possible es limités a les coordenades de confiança. Casa-feina-casa. L’altre dia, passejant per davant les taules del Clínic, em va entrar molta nostàlgia. Quantes hores hem passat allà parlant aquest últim any. Una coordenada de confiança més.
De camí a Madrid, vaig escoltar el primer capítol de la segona temporada de Reinas del Grito, el podcast de l’escriptora Desirée de Fez. És una conversa amb la Mariana Enríquez, autora de Nuestra parte de noche (Anagrama, 2019), sobre la por. Ningú millor per parlar-ne que elles. El capítol és brutal i m’agrada que parlin de la por com alguna cosa hereditària. És un paradigma interessant per abordar-la.
La Mariana Enríquez va ser el primer descobriment de 2020. Just abans que comencés tot, que canviés tot. Em fascina com aconsegueix identificar traumes i fantasmes i trencar amb la falsa innocència i ingenuïtat – que al final és una expressió més de la por – a través del terror. Del recull de contes Las cosas que perdimos en el fuego (Anagrama, 2016), em quedo amb això: “Lloraban como si ellos no tuvieran la culpa de nada. Nosotras odiábamos a la gente inocente".
Quan penso en la por, i seguint la línia del podcast, penso en els canvis. Hi ha alguna cosa en la voluntat d’alterar o modificar l’estat de les coses que dóna una sensació de control que no sé fins a quin punt és real. Els canvis – de feina, de casa, de ciutat, de parella – m’aterren i tot i així els persegueixo amb ànsia, desesperació i il·lusió.
El que més espanta dels canvis són els que realment no podem controlar i ens afecten a tots per igual. La pandèmia ha esta l’exemple més clar, però últimament no paro d’escoltar i llegir a premsa la paraula col·lapse o embús. Si aquest és el relat i marc mental on ens hem de moure, sento que hi ha un desequilibri entre les decisions que estem prenent individualment – marxar a Madrid, pensar en canviar de ciutat, voler marxar de viatge- i els canvis que ens afectaran a tots col·lectivament.
Penso molt en això:
Hi ha una frase de la Carmen Martín Gaite que em persegueix sempre: “los cambios de lugar nunca han servido para descartar idees fijas”.
Engrunes
Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat o m’han fet pensar aquesta setmana i que us comentaria seguríssim fent el cafè de després de dinar a una terrassa de Barcelona:
Emma Watson is back després d’un any sense aparicions públiques (l’última va ser per l’estrena de Mujercitas el 2019 lol) i anava guapíssima amb aquest traje de Harris Reed 😍
A propòsit de Harris Reed (que també vesteix a Harry Styles i amb això us ho dic tot), recupero l’entrevista que li van fer fa poc a GQ: “I’m not pushing for a big fashion awakening, but i want to ensure there’a a comfortable space for anyone”.
Els articles de l’Annie Lord a British Vogue són com dosis de romcoms cutres que entren magníficament bé. Especialment aquest i aquest. No shame.
Segon capítol de la primera temporada de POSE:
Perdó per generar-vos necessitats.
La Paula Carreras a Núvol: “El millor de començar un hobby d’adult és que estar aprenent alguna cosa per primera vegada a la vida reconnecta amb una etapa de la infància molt concreta on tot és molt il·lusionant”.
Penso molt en aquest fragment de la primera part de l’Hora Violeta de la Montserrat Roig:
“L’evidència em bloqueja. La consciència i el desig de llibertat - he de dir que he cregut durant molt de temps en el feminisme com una nova ètica - em porten ansietat i angoixa. Em sento culpable, crec que no he sabut estimar cap home. Soc extranjera de qualsevol paper assignat. Em sembla que m’he passat mitja vida observant el que succeïa al meu davant com si algún déu m'hagués col·locat en una butaca de llotja. No hi puc fer més: no sóc dalt de l’escenari, on els actors s’acoblen perfectament als papers assignats, però tampoc em trobo bé al galliner, on el públic pot esbroncar si l’obra no és del seu grat”
A vegades no n’hi ha prou amb estimar-se molt. Versión chilena.
Mentre reviso aquest correu llegeixo a Instagram: “I hope you are taking care of yourselves, however that looks to you”.
Que passeu un bon diumenge i gràcies per llegir sempre! Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.