Sobretaula #30: Les Nenes Bones (part I)
He sigut i soc nena bona i em pregunto: és possible ser les dues coses? Simpàtica i egoista? Obedient i rebel? Assertiva i educada? Intel·ligent i sexy? Professional i cursi?
Sobretaula és una newsletter setmanal per a després de dinar. Subscriu-te per llegir les obsessions, les reflexions i la selecció de contingut que et comentaria seguríssim fent un cafè a una terrassa de Barcelona. Cada diumenge, a la teva safata d'entrada.
Una intuïció
El dimecres, al Bar Velódromo, vaig fer-me una foto davant del mirall. Una selfie xulíssima. Les parets i el sostre eren de color verd i negre i les rajoles de gresite perfilaven la silueta d’unes flors que s’estenien per tot el lavabo. Podria explicar-vos la meva història a través de les selfies que m’he fet a restaurants, bars, ascensors i derivats i que mai he penjat a xarxes socials. Per timidesa o perquè la Paula mai penjaria aquestes coses, no faria aquestes coses, no és la de la imatge, no es mira com es mira en aquell mirall.
O si.
Quan era petita no m’agradava sortir a les fotos. Em feia una vergonya tremenda. Ni amb la família ni amb les amigues i podeu comptar la gràcia que em feien els retrats individuals. Aquesta vergonya, normalment, l’expressava en forma de ràbia. Una ràbia que només coneixien a casa perquè m’esforçava molt per enterrar-la i guardar-la ben endins. A poc a poc, aquesta ràbia, que després tristesa i després afabilitat, va anar alimentant una dualitat abismal entre la representació de la Paula en públic i l’instint de la Paula en privat. Una em deia que no molestés amb ximpleries i l’altra em demanava que les cridés sense parar. O per almenys que les expliqués a tothom i a qualsevol lloc: a l’escola, el dissabte a la tarda amb les amigues, al bàsquet, als dinars familiars. No hi havia manera. I no és que no volgués dir-ho, senzillament no volia que veiessin una persona enfadada, complicada, conflictiva perquè el que jo representava, com m’havien educat, era una nena bona.
Han passat molts anys i estic segura que, si entreu al meu Instagram, encara hi ha rastre d'aquella timidesa, però el pànic que em generava el reflex d'un mirall està superat. Em costa aguantar més de 10 segons davant un mòbil o un objectiu? Sí. Em sento vulnerable quan els altres em miren? També. Intento amb totes les meves forces abraçar aquesta vulnerabilitat? Absolutament.
Fa temps que l'ombra de La nena bona sobrevola moltes converses. La veig quan una amiga em diu: «això em passa per nena bona» en relació amb la feina. O bé: «estic cansada de ser la nena bona», en situacions de desamor o desil·lusió; o my personal favorite: «bé, ja saps, nenes bones» com a resposta a tot. I malgrat el to resignat, ens entenem perfectament perquè entre els dos extrems – representativitat i instint – vam triar el primer. Compartim i ens podem explicar des d'aquest lloc comú.
La nena bona somriu tota l’estona.
La nena bona sempre demana perdó.
La nena bona dóna les gràcies.
La nena bona no posa mala cara.
La nena bona no molesta.
La nena bona no incomoda.
La nena bona ho posa fàcil.
La nena bona és treballadora i cau bé.
La nena bona no parla de sexe.
Com diu la Taylor Swfit a Miss Americana (2020) – la pel·lícula documental de Netflix sobre la seva vida – des de petites hem construït un codi moral que ens empeny constantment no a ser bones persones, si no a ser considerades i percebudes com a tal.
You know, my entire moral code, as a kid and now, is a need to be thought of as good. It was all I wrote about. It was all I wanted. It was a complete and total belief system that I subscribed to as a kid. Do the right thing. Do the good thing. Obviously, I am not a perfect person by any stretch but overall, the main thing that I always tried to be was...um… a good girl.
He sigut i soc nena bona (no ho puc evitar) i em pregunto: és possible ser les dues coses? Simpàtica i egoista? Obedient i rebel? Assertiva i educada? Intel·ligent i sexy? Professional i cursi? Ho pregunto perquè tinc la sensació que no se’ns permet ser polifacètiques, però és que tampoc ens han ensenyat a ser-ho. O ets la protagonista o ets l’amiga. De veritat? I si vull ser la protagonista i l’amiga? El dimecres, entre vins i olives i braves, dèiem que el pitjor de La nena bona és que surt de forma gairebé natural, gairebé instintiva, gairebé involuntària.
El concepte de La nena bona respon a la lògica de l’acceptació constant. Com diu una amiga: lo que te tiren, lo aceptas. És acceptar el que et ve donat de fora. La nena bona no té límits i intueixo que deixar-la enrere passa precisament per precisament tenir-ne: triar activament què bloquegem o alterem del món extern. Saber què penso, què vull dir i quan dir-ho. Entrenar-ho. Crec que va per aquí. Ha d’anar per aquí.
Abans de passar a les Engrunes…
Aquí som molt fans de Harry Potter i ens unim a les celebracions del vintè aniversari de Harry Potter i la pedra filosofal (la pel·lícula) 🔮✨ Algú més amb ganes de començar una marató?
Engrunes
Com cada diumenge, aquí teniu la selecció de continguts que he llegit, escoltat, m’han fet gràcia o m’han semblat realment útils aquesta setmana.
A totes les swifties que seguiu Sobretaula i porteu des de divendres escoltant All too well en bucle: abraçada virtual molt gran ❤️
A tot això, quan la Taylor va proposar-li a la Phoebe Bridgers fer una col·laboració, la Phoebe li va dir que portava tota la vida esperant aquell missatge. Són adorables i la cançó és una preciositat.
La classe de ffitpilates de dimarts a les 19:30h. Matadora, però boníssima. La podeu recuperar aquí.
La Demi Lovato ha posat a la venta la seva primera joguina sexual - Demi Wand- i diu que és un dels “vibradors més petits i silenciosos del mercat”.
Això m’ha petat el cap. Recordeu la moda de les californianes de 2013? Un Tik Tok i aquest fil de Twitter ho analitzen en clau social i com a resposta a la crisi de 2008 (i té bastant sentit).
Currently obsessed amb el compte d'instagram milanesi a milano (l'homòleg al millor de tots que és Parisiens in Paris <3). Algú sap si hi ha versió Barcelona?
La Greta Gerwig, entre moooltes altres coses, sobre l’èxit i el caos, l’idealització de Nova York - extrapolable a Barcelona perfectament- i Frances ha (2012) a Lithub.
“I think anyone who’s an artist or an actor or a writer or doing anything that’s at all difficult or precarious or unlikely that they’ll ever be successful at always feels very close to the person who’s not doing it and who’s falling apart (...) It’s that the outside narrative of success is not how it feels internally”
L’Àngels i les alpaques m’han fet riure molt. Ser català és molt sofert, amics.
Recupero el text de la historiadora Mary Ward sobre la veu pública de les dones. És interessantíssim (i molt llarg).
L'Alba, que va intervenir gràficament el poema de l'Isam a la Sobretaula #17: Paseo solitario en primavera, ha fet aquestes il·lustracions xulíssimes per la sèrie de Netflix El Tiempo Que Te Doy de la Nadia Santiago i l’Alvaro Cervantes 💔
Des de fa un temps utilitzo Flo, una app per controlar el cicle menstrual que dóna consells molt útils sobre nutrició, salud sexual i higiene femenina (i a nivell d’experiència d’usuari li poso un 10 sincerament).
Si us interessa el tema, la Miranda Popen, que està darrere The period Lab, ensenya coses molt interessants.
I abans que obriu Instagram o Twitter: us animo a escoltar aquest anàlisi d’Ateo de C.Tangana des de la perspectiva de la tradició cristiana. BRUTAL el que diu sobre l’amor.
Això és tot! Que passis un bon diumenge i mil gràcies per llegir. Si t’ha agradat, et convido a fer extensiva aquesta Sobretaula virtual amb amics, familiars, companyes de feina, whoever you want a través d’aquest enllaç:
Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.