Sobretaula #4: consells professionals, feina i parets blanques
Us escric des de la Biblioteca de l'Esquerra de l'Eixample. Últimament passo moltes hores aquí. Quan era petita anava molt a la del meu poble i la veritat és que feia molt de temps que no passava temps a una Biblioteca. Poc se'n parla de la sort de tenir-ne tantes a prop. Hi ha dies que me'ls passo llegint – vaig començar i acabar La Uruguaya de Pedro Mairal en una tarda (recomanadíssim) – i altres que em quedo treballant. A la taula de davant hi ha dues noies que tenen tota la pinta d'estar estudiant i al costat tinc un senyor, d'uns vuitanta anys, que ve cada dia a llegir El País, l'Ara i La Vanguardia. Passo tant de temps aquí perquè fa uns mesos vaig deixar la feina.
Tinc la sensació que molta gent està deixant la feina. Una amiga, després de cinc anys a la mateixa empresa, va decidir que era moment de reorientar la seva carrera professional. Aquesta setmana llegia a LinkedIn el cas d'una noia que, amb contracte indefinit, deixava la feina per "cuidar-se i recuperar la il·lusió". Un altre amic em deia que estava cremadíssim i fart de carregar esbroncades innecessàries. I podria seguir. La feina s'ha convertit en l'única constant durant aquest any tan estrany i, si es pot, és una sort i un privilegi poder parar i pensar i redefinir la relació que tenim amb la feina remunerada i les hores que dediquem a treballar.
*Quan parlem de treballar també estem parlant d’això:
Fa uns dies us preguntava pel millor consell professional que us havien donat, el que us acompanya sempre abans d'una entrevista de feina o el que us repetiu quan comenceu a un lloc nou.
He classificat els consells que em vau enviar – per cert, fantàstics tots – en tres grups:
Els que teniu entre 18 i 23 anys em dèieu que el preferiu ser el vostre propi jefe i que no esteu disposats a treballar tantes hores per cobrar 1.000 euros al mes. Que podeu fer diners de manera més ràpida fent altres coses (un dia parlarem de què són aquestes "altres coses).
Els que ens movem entre els 25 i els 30 anys tenim claríssimes dues coses: o ens movem nosaltres o ningú ens vindrà a oferir res i, la segona, que les empreses no tenen sentiments.
Els que teniu més de 30 anys em fa la sensació que navegueu entre la desconfiança a les empreses, la necessitat de posar en valor la feina feta i la reivindicació del sentit de pertinença a l'entorn laboral.
La manera d'entendre la feina està canviant. I no és una cosa que vingui ara de nou, és un procés que arrosseguem des de fa uns deu anys. Que hàgim après a conviure amb el malestar i la incertesa no vol dir que no siguem capaços de desitjar una altra cosa. I més quan es tracta del nostre futur professional. M'agrada pensar que ara, amb la pandèmia, aquest procés s'ha accelerat i hem traçat línies vermelles: som més conscients del nostre temps. Treballem moltíssim. Quants d'aquí, a part de la feina remunerada, teniu projectes personals i els tireu endavant de 19 h a 21 h de la nit quan sortiu de l'oficina, la redacció o el despatx? Volem treballar, però penso que volem treballar diferent.
Fa uns dies llegia un article a The Cut sobre el concepte Burnout (“estar cremat” en català?) i com aquesta paraula defineix perfectament les emocions que sobrevolen la feina i el treball, sobretot després de la pandèmia i el confinament:
Despite how colloquial the term burnout has become, the concept originated in a strictly clinical setting. Coined in the 1970s by American psychologist Herbert Freudenberger, it referred to the consequences of severe stress and “high ideals” within the “helping professions” like medicine and social work (....) Today we use burnout as a catchall term, a word to describe the entire maelstrom of emotion endemic to working life in 2021: anxiety, grief, boredom, exhaustion. One viable cure, it appears, is to quit your job.
L’autora diu que deixar la feina ara es veu com una manera de self-care i que inclús pot ser un acte inspirador. Jo penso que és aterridor, alliberador i il·lusionant tot a la vegada. També crec que pot ser una falsa il·lusió, com si de sobte recuperéssim control sobre el nostre temps. Però, sobretot, és una decisió presa a consciència que altera l'ordre natural de les coses.
*Estem d’acord que aquesta és la millor escena d’una persona deixant la seva feina?
El context ha canviat i encara processem com ens està afectant l’últim any a nivell professional. Aniran sortint cosetes. Recordo l’article The Contagion we can control. Em va encantar que posessin el focus aquí:
We generally have little awareness of emotional contagion and its influence on our behavior. It starts when we automatically mimic other people’s facial expressions, body language, tone of voice (...) And while feelings are more contagious in person, they can still be transmitted online — and by email, phone, or any other ongoing remote interaction with other people.
Les parets blanques de la biblioteca són de les poques parets blanques que no m’asfixien. M’agrada tenir un lloc presencial on anar a treballar i fer les meves coses. Separar espais, vaja. Sobre els consells professionals, personalment en tinc dos súper presents: el primer me’l va dir el meu pare abans de l’entrevista pel diari La Tercera, on vaig estar treballant quan vivia a Santiago de Chile. Las ganas y el brillo en los ojos, Paula, y lo tienes. El segon és d’un entrenador de bàsquet. El primer any de junior (15 anys) vam perdre l’últim partit de fases i, esgotades i tristes i enfadades al vestidor, el Víctor ens va dir que no passava res: el primer año es de adaptación, el segundo es para ganar. Doncs això amb tot.
Engrunes
Aquest cap de setmana fa deu anys del 15M. La primera persona que em va ajudar a entendre què havia passat, què estava passant i què podia passar des d'aleshores va ser el Jordi Mir, professor de la facultat d'Humanitats de la UPF i especialitzat en moviments socials, per una entrevista que no està publicada enlloc. Guardo aquella conversa amb molta estima (és de 2014):
P: Perquè decidim participar?
R: La gent entén que participar està bé. En els darrers anys n'hem sentit a parlar i en els anys que venen encara en sentirem més. La qüestió és quin tipus de participació estem fent. Aquí és on trobem denuncies o crítiques perquè en un procés participatiu, normalment, pots dir alguna cosa, però no influencies en la decisió final. Participar és decidir o no? O jo et deixo opinar, però no et deixo votar?, o tenir l'última paraula? Definir participació d'acord amb el procés que establim, però per a fer que?
Hablé con las chicas de Alguien tiene que contarlo sobre el 15M, el momento en el que nos dimos cuenta de lo que estaba pasando y lo que queda en nuestro imaginario colectivo diez años después. Aquí podéis escuchar el programa entero.
Ara sí, cosetes que he vist, llegit o m'han fet gràcia aquesta setmana i que us comentaria seguríssim fent una Sobretaula juntes:
Com diu la Rita, el Marc Giró és l’únic home de Catalunya que ens interessa i aquí un recull dels best moments d’aquesta persona. De res:
A tots els haters de Promising Young Woman: si heu de llegir alguna cosa avui que sigui aquesta peça tan increïblement maca i dissenyada de les Bloody Girls a Visual 404.
El dilluns, a part de Crims, també van tornar Los hombres de paco i, sincerament, era tot el que necessitàvem per començar la setmana. Volum al màxim.
Moment cute de la setmana ha estat sens dubte l’Olivia Rodrigo escrivint cartes a mà al Harry Styles, a Llittle Mix i a la Taylor Swift 😍✨
Aquest article de Vogue sobre com han canviat les tradicions, l’estètica nupcial i les bodes en els últims anys m’ha semblat molt interessant.
La Jemima Kirke (la Jessa de la sèrie Girls) va fer un Q&A per Instagram i vaig fer un pantallazo d’això que em sembla important tenir present: “No ho sé” és una resposta real.
Algú més per aquí que faci això amb el gel abans de rentar-se la cara i posar-se les cremes de la nit?
Totalment d’acord amb la Juliana Canet: el pop es porta per dins i convençuda que la Dua Lipa i la Montserrat Roig serien amigues.
I ja per últim, una coseta que em fa tremenda il·lusió. A partir d'aquesta setmana Sobretaula també es podrà escoltar per Ràdio Cabrera! Seran càpsules una mica versionades i adaptades al programa. Cada diumenge al magazín del matí. Aquí teniu l'enllaç.
Moltes gràcies per llegir! Feel free de deixar un comentari amb qualsevol cosa o reflexió que us hagi semblat interessant o parlem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.
Vengo dirigida de la news 12, creo, y me ha encantado leer todo lo que cuentas sobre el trabajo. Creo que cada vez somos más conscientes de qué queremos hacer, y eso implica combinar ese trabajo remunerado con los proyectos personales, trabajar mucho, acabar quemad@... Otra cosa no, pero ganas no faltan. Yo intento siempre entender todo el camino como una carrera de fondo y no de velocidad, aunque a veces es difícil. 🤞🏻