Sobretaula #5: El perdó, Olivia Rodrigo i portes pintades
Ho vaig llegir a un bar de Lavapiés, a Madrid, el cap de setmana passat. Estava escrit a la cantonada de la porta del lavabo. La lletra era molt petita. Hi posava: yo nunca sé que quiero, pero lo siento muchísimo. El primer que vaig pensar va ser que aquesta mateixa frase la podria haver deixat anar jo mateixa o alguna de les meves amigues en qualsevol conversa. Vaig estar donant-li voltes a això de lo siento muchíssimo i la mania que tenim moltes a demanar perdó constantment. Una vegada, la mare d'un amic em va preguntar si havia anat a una escola cristiana precisament perquè demanava perdó tota l'estona i una amiga de la feina, que també li passa, em deia que ara ho substitueix per un gràcies. En lloc de dir: "perdó per arribar tard", ara diu: "gràcies per esperar". I trobo que és encertadíssim.
Divendres vaig tenir l'oportunitat de moderar una taula rodona sobre emergència climàtica i decreixement. El decreixement és un corrent de pensament que reivindica la possibilitat de reduir el consum i la producció per adaptar-se a un planeta amb recursos finits sense que això suposi un col·lapse econòmic global. Una de les idees que més em va agradar la compartien l'economista grec Georgios Kallis i la Janet Sanz, tinenta d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona; sobre la necessitat de recuperar la felicitat com a finalitat però també com a lògica per impulsar polítiques públiques que ens permetin organitzar la nostra vida de manera digna. Dins d'aquesta lògica entren propostes com la reducció de la jornada laboral, tenir més temps per conciliar la vida personal i professional, reduir els desplaçaments en cotxe i coses tan simples com poder dormir o anar a prendre alguna cosa sense soroll.
El cas és que, més enllà del tema polític, aquesta idea de recuperar la felicitat com a lògica i guia em va semblar molt interessant i, de fet, fa uns dies l’escriptora i periodista Gloria Steinem deia en aquesta entrevista que el sentit de l'humor és fonamental per a qualsevol moviment social:
“Si lo piensas, la risa es la única emoción humana por completo libre. Nadie puede coaccionar una risa. Te pueden forzar a sentir miedo e incluso la necesidad puede obligarte a amar a alguien. Pero nadie puede hacerte reír si no quieres. La risa es una expresión de libertad. Es una buena manera también de descubrir hasta qué punto eres libre”.
Sobre el que comentàvem a l’inici i lligat amb això últim, quan estava al tren tornant de Madrid vaig pensar que aquest lo siento muchíssimo no només em ressonava al perdó sinó que és la lògica que ens guia avui dia a moltes, tant a nivell individual com col·lectiu: ho sentim tot moltíssim, però ho portem tot per dins i després no sabem què volem. Una mica com els protagonistes de Normal People.
Ho portem tot per dins perquè no sabem actuar en conseqüència (?).
Després de la Sobretaula de diumenge passat vam estar parlant amb moltes de vosaltres sobre la relació que tenim amb la feina. En general, ens travessa un sentiment d’ansietat, nervis i sobretot cansament. Estem esgotades. Algunes em dèieu que necessiteu un canvi professional i altres que voleu dedicar menys hores a la feina remunerada i més a allò que us omple o petits projectes que teniu entre mans, però la necessitat econòmica us ho impedeix. Quan parlo de projectes faig referència, també, a la vocació. El Marc, un amic, em deia que potser hem confós vocació amb feina remunerada. La línia és molt difosa i es mesclen la necessitat, la desigualtat d’oportunitats i el privilegi. Per almenys ens queda posar-ho en comú i parlar-ne, treure-ho de dins. Com aquella amiga de la feina, intentar canviar la lògica.
Engrunes
Si voleu saber més sobre tot això del decreixement, us deixo aquest vídeo que penso que és molt interessant i ho explica súper bé:
Més coses que he llegit, escoltat o vist aquesta setmana i us hagués comentat fent una Sobretaula juntes:
El nou cd de l’Olivia Rodrigo és increíble però la de 1 step forward, 3 steps back? Sento que l’Olivia Rodrigo ho ha entès tot ja i només de 19 anys.
Aquest analisi de la newsletter del Kiko Llaneras de El País sobre com l’ambient i el context influeixen en les històries d’èxit. ¿Por qué tantos futbolistas cumplen años en enero? La importancia de cuándo nacer
The Youth Prepare for #Summer2021, a Glorious Summer They’re Unlikely to Get: “They document an anticipatory nostalgia for the pandemic’s end, and for a future that will most likely never live up to any of these tantalizing visions.”
Una mica sí:
Aquest compte d’Instagram de parents pintades:
Moltes gràcies per llegir! Feel free de deixar un comentari amb qualsevol cosa o reflexió que us hagi semblat interessant o parlem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.