Sobretaula #6: Let it out
Avui volia parlar d’altres coses, però no em trec del cap l'aplaudiment del final del concert. Volia escriure sobre com construïm la nostra identitat al voltant de què decidim estudiar, el lloc on vam néixer o l'esport que practiquem i només tinc ganes d'explicar-vos que durant tot el concert gairebé no vaig veure mòbils gravant o que la gent s'aixecava tímidament, com un acte reflex i progressiu, i es posava a ballar i saltar mentre els Stay Homas tocaven The Bright side. M'hauria agradat compartir amb vosaltres els dubtes que em genera no saber descriure'm més enllà del "sóc periodista" quan em presento, però des d’ahir a la tarda li dono voltes al que deien el Guillem, el Klaus i el Rai al Coliseum: "portem mascareta, però no passa res", "estem asseguts, però no passa res".
A la fila de davant, hi havia dues noies d’uns vint o vint-i-pocs anys que s’abraçaven tota l’estona, d’una manera tendríssima i s’emocionaven quan cantaven allò de “I really miss when we used to get out but in the end / I really, really miss my mum”. A la dreta, teníem un home i una dona d’uns quaranta anys que eren els primers a aixecar-se de la cadira quan començava Volveré a empezar i no paraven de ballar i riure tota l’estona. He de dir que també em va encantar quan el Guillem va treure EL cubell i la gent, literalment, es va posar a cridar. Ell deia que ja és el quart o cinquè que treu a l’escenari i m’agradaria saber que els passa pel cap quan veuen a centenars de persones, de totes les edats, embogint per un objecte que tenien a casa i es va convertir en un símbol de la pandèmia.
Avui fa un any que el Govern anunciava que passàvem a la fase 2, podíem sortir a passejar i fer esport a qualsevol hora del dia. També fa un any que vam comprar les entrades del concert amb la intenció única i exclusiva de trobar-nos un any després, juntes, sobrevivint a la nostàlgia-frustració-il·lusió d'un 2020 que ja tenim ganes de deixar enrere. De fet, crec sincerament que ja ho estem fent, però suposo que encara tenim per estona i que d'alguna manera estem superant de manera individual un trauma que va ser i és col·lectiu.
Diuen que el confinament va ser el primer moment en molt de temps on tots i totes vam viure el mateix independentment del lloc de naixement, la classe social, el gènere o l'edat i ahir, al concert, recordo pensar en això i en la il·lusió de veure a tantíssima gent aplaudint durant més de cinc minuts quan va acabar. Com agraint l'acompanyament, les lletres, la distracció o el simple fet d'haver estat allà una estona cada dia.
Engrunes
Durant els primers mesos del confinament em va costar molt llegir, mirar pel·lícules o escoltar música, però el podcast de Sugar Calling de la Cheryl Strayed em donava molta pau. Són entrevistes a persones de més de 70 anys: escriptors, poetes, intel·lectuals, artistes, etc. I recordo especialment la conversa amb la Margaret Atwood (autora de El cuento de la criada), que amb vuitanta-un anys i des del Canadà deia:
“I’ve heard a number of people saying, I just wasn’t really using my home as a home. I was just using it as a place to sleep. And now that I’ve had to be in it, I’m creating a whole new relationship with it"
I en un moment on sembla que travessem una crisi de pensament i d'imaginació de futurs possibles, avui El País ha entrevistat a Atwood i em quedo amb aquesta reflexió que fa, un any després, sobre el retorn de les utopíes:
Ara sí, cosetes que he vist, llegit o m'han fet gràcia aquesta setmana i que us comentaria seguríssim fent una Sobretaula juntes:
El dimecres vam anar a sopar amb unes amigues a un restaurant coreà i estava tremendo. Es diu HANA i està a Diputació amb Bruc. Recomenadíssim!
“Molta gent em titlla de neoliberal perquè vull guanyar diners” / “Fer tuits no és fer política cultural. I també demano més moralitat: si tens un càrrec, treballa en aquest càrrec. I si vols fer altres feines, fes-les quan deixis el càrrec”. Tot el que diu la Marta Oliveres a la que es veu que és la seva primera entrevista. Increíble.
Es pot dir més alt però no més clar.
Aquest capítol d'Obsessed de la Mary Beth Barone i el Benito Skinner sobre per què els Millenials han d'agrair a la Generació Z que ja no es portin skinny jeans, la fi de la privacitat o com els ídols adolescents actuals no són friquis sinó que són els populars de l'institut. Fa pensar.
Aquest fragment de No soñarás flores de la Fernanda Trías: “A nuestra relación, que se va derrumbando por partes como una casa mal construida (…) Quiero decir que nuestra vida en común todavía se sostiene en el dormitorio, se enrarece en el living, se agrieta en el comedor, donde ya nunca nos sentamos a cenar los tres, y termina de deshacerse en la cocina, con la fruta marchita, la montaña de platos sin lavar, la comida a base de latas y la heladera prácticamente vacía excepto por el pack de cerveza”.
Friendly Reminder 🥰
Mentre acabo d’escriure la newsletter l’Andrea Gumes ja ha publicat a Vogue els horòscops de la setmana que ve 🔮
Quines ganes que comenci el mes de juny, nenes! Espero que acabeu de tancar bé la setmana i, com sempre, parlem per Twitter, Instagram o em podeu deixar un comentari aquí a baix.
Moltes gràcies per llegir!
Paula.