Sobretaula #8: Ai, inèrcia maca on t'has ficat?
Queda inauguradíssima la temporada d’esmorzars al jardí, banyador fins l’hora de dinar i olor a crema solar ☀️
Avui fa una calor meravellosament insuportable, sembla que l’estiu ja ha arribat i estem ansioses per a fer moltes coses. Tot i començar les setmanes cansadíssima (us passa?), i citant a Manel, el mood vindria a ser aquest: “reconeixes una força antiga i sense discussió t’hi entregaràs”.
No sé si aquesta força antiga és la inèrcia pròpia de l'estiu o les ganes de tornar a la “normalitat” que sobrevolen l'ambient. Últimament estem tornant a fer moltes coses. La meva mare, per exemple, ha tornat a l'oficina, hem tornat a quedar per sopar a un restaurant, a anar a exposicions i concerts. Aquests dies, també han tornat els turistes a la Barceloneta amb la cara cremada i el para-sol sota el braç i hem tornat a ser les úniques persones que parlaven català a una terrassa de Ciutat Vella.
Però d'on tornem? Quin és el punt de partida? L'any passat, per aquestes èpoques, no recordo què feia. Sé que estava a casa els meus pares, seguia teletreballant i que vam organitzar un dinar amb els amics de Vilassar després d'un any sense estar tots junts. Això us ho dic amb la boca petita i amb dubtes perquè no tinc un record clar. En canvi, tinc molt present tot el que llegia, mirava o escoltava. He recuperat alguns d'aquests textos:
El Javier Aznar escrivia a Vanity Fair: “No tengo ganas de abrazarme con desconocidos. Ni siquiera con ciertos conocidos. No tengo ganas de entrar corriendo en el mar. No tengo ganas de puestas de sol. (...) Quiero ruidos, pitidos y taladros. Quiero sentirme raro en la discoteca. Quiero hablar de fútbol con el portero de mi casa. Quiero frivolidad.”
“El encierro global derivado por la pandemia del coronavirus ha eliminado, todavía más, las fronteras de lo doméstico y lo público, donde se nos han abierto múltiples mirillas a todo aquello que atesorábamos como privado”. Això deia la Noelia Ramírez a un reportatge brutal del número del mes de juny de l’any passat de SModa. El tema era Reconstrucción.
El sentido de un final de Julian Barnes:
Quina serà la factura emocional de la pandèmia? “Hem sigut conscients que la nostra vida depèn dels altres, hem vist que som molt vulnerables i hem tingut la sensació de pèrdua de control" (publicat a l’ARA el dia 2 de juny de 2020).
També he rellegit aquest article de l’Isaac Rosa i em segueix semblant boníssim: No tienes "síndrome de la cabaña", es que no quieres volver a la vida de mierda.
En el fons això només és una manera de dir que em sembla molt fort com ha canviat el to i el tema de conversa en un any. No mal interpreteu, tenia moltes ganes que canviés la conversa i d'arribar exactament al moment que estem ara. Però què representa que hem de fer amb totes les reflexions, observacions i pensaments que teníem fa un any? Perque tinc la sensació que vam llençar moltes preguntes a l'aire que encara no hem contestat i no som capaços d'imaginar una resposta diferent, ni de trobar un relat alternatiu al que ja coneixem per explicar-nos.
Estic convençuda que alguna cosa ha canviat i m'ho repeteixo constantment per si se m'oblida o em deixo portar per la inèrcia, però no aconsegueixo desxifrar quines són les dinàmiques on es reflecteix aquest canvi. Les intueixo en la manera de relacionar-nos i m'esforço a llegir entre línies perquè no les veig ni en l'estètica, ni en la literatura, ni en les sèries, ni en les pel·lícules. I, precisament, això és el més inquietant: no poder trobar ni donar respostes pre pandèmiques a preguntes noves; que estic segura que encara no hem ni formulat o estem en procés de nomenar i posar-hi paraules. Com diuen Jo Jet i Maria Ribot: ens angoixa saber i no entendre.
I, enfront això, reivindico el verb arreglar que tant utilitzava el Carles Capdevila i recupero les seves paraules:“No podem somiar un nou món, sinó treballar per arreglar, amb les mans, aquest tan espatllat. I que tindrà rastres dels abusos, del canvi climàtic, de la sobreexplotació, de tanta injustícia. Reparar un moble o una peça de roba es fa des de l’estima, des de la modèstia de saber que no sempre es pot estrenar, però també des de l’ambició de gaudir de peces perdurables”.
Engrunes
Ahir la Carmen Pacheco va enviar una Flecha (la seva newsletter setmanal) on parlava de l'estiu que vindrà i com tímidament estem tornant a la normalitat que tant hem trobat a faltar 💖
Us deixo cosetes que he vist, llegit o m'han fet gràcia aquesta setmana i que us comentaria seguríssim fent una Sobretaula juntes:
Crec que aquest article us pot agradar molt! És sobre la impossibilitat d'habitar-nos. El va escriure la Cristina Allué el 2016 i crec que és un bon moment per recuperar-lo (si necessiteu comentar-lo, que seria totalment comprensible donat que et deixa una mica així 🤯, here I am).
Shiva Baby (2020). Està a filmin. Ja tardeu.
Aquest assaig de l'Olivia Liang a The Guardian sobre el futur de la soledat. És una meravella. Si heu de llegir alguna cosa avui que sigui això amb un cafetó a la mà (que és una mica llarg).
“We are being watched and we do not have control. We long for contact and it makes us afraid. But as long as we are still capable of feeling and expressing vulnerability, intimacy stands a chance”
Marta D. Riezu a Telva: “Nuestro dinero construye o destruye, según donde lo invirtamos. Es un modo rápido de conocer a alguien: saber en qué y dónde gasta su dinero. Es infalible. Sea en libros, pintalabios, refajos, medicinas, whisky, arte o restaurantes, te da una foto precisa”.
L’últim Deforme Semanal (‘Pensamientos’) entra claríssimament al top 3 (el primer és sens dubte El Concepto Lester i el segon La Belleza).
Boníssima aquesta llista de The Verge (és de 2019) de coses que la indústria tecnològica assumeix que sabem i, en veritat, la majoria anem perdudíssims. No one knows how facebook ad targeting works and everyone assumes their phones are listening to them.
No deixo de pensar en això que va dir l’economista Mariana Mazzucato fa un parell de setmanes al CCCB: “How are we currently building our system? stop reimagining the administration, we need to start asking ourselves what are the new tools and how are we supposed to use them (...) It’s not enough to put money in the public sector, our states need to be brave enough to put conditions and limits to the recovery funds”.
Confirmem que després del concert de divendres al Festival Jardins de Pedralbes, Manel no és només el grup revelació del 2008, també és el millor grup de Catalunya. ✨Sorry not sorry✨.
Moltes gràcies per llegir! Feel free de deixar un comentari o respondre aquest correu amb qualsevol cosa o reflexió que us hagi passat pel cap. Sempre és un plaer llegir-vos 😍 Ens veiem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.