Sobretaula #9: Quina vergonya (?)
Quin vertigen pensar en aquest procés que comença un dia d'agost deixant la vergonya i el banyador enrere i que no acaba mai.
Em vaig posar un biquini per primera vegada quan tenia catorze anys. Aquell estiu la Nina ens va convidar a Sa Riera i recordo el cap de setmana per tres fets molt concrets. El primer: ens vam tirar al mar des d'un espigó de vuit metres. Potser no eren vuit metres, però això ens van dir i m'agrada pensar amb orgull que vam saltar des d'un espigó de vuit metres. El segon: em vaig cremar l'esquena. Cremades de primer grau. La Nina diu que tots els records que compartim acaben amb una Paula socarrimada. Ni confirmem ni desmentim. I el tercer: la primera nit vam mirar Un paseo para recordar. Momentàs de l'adolescència. Recordo el cap de setmana perquè tot van ser primeres vegades. Primera vegada que ens deixaven soles, primera vegada que miràvem la pel·lícula, primera vegada que em passava pel cap la idea de comprar-me un biquini i abandonar el banyador per sempre.
Deixar el banyador va ser un gran tema. Imaginar-me a l'espai públic exposant el meu cos era una idea que m'aterrava i col·lapsava. Si deixava el banyador, era perquè havia arribat el moment. El moment era: ser guapíssima i tenir bon cos. O això em repetia inconscientment. El que passa és que el moment mai arriba si no ets capaç d'imaginar-te un dissabte de juliol a la platja, amb les teves amigues, menjant síndria, parlant, jugant a cartes i escoltant música, amb biquini. En canvi, el moment arriba quan una amiga t’ho pregunta i et dona la confiança per explicar-li que no saps perquè però no et sents còmode. Aquell és el bon moment i no avisa mai, no pots preparar-te sola, arriba i ja està.
La Caitlin Moran diu que escriu sobre tot allò que l'ha fet sentir ridícula. Compartir els secrets més ocults, portar-los a la vida quotidiana i abandonar a poc a poc la vergonya. Perquè el ridícul, en el fons, és allò que ens fa sentir petites, fora de lloc, diferents i ens genera una vergonya absoluta maquillada amb una connotació negativa. Fa deu anys es publicava l’assaig Como ser mujer i, en un article de l’estiu passat, Moran deia que en els últims deu anys hem entès que el feminisme no és una ciència, sinó que és una idea brillant i a vegades ens oblidem de celebrar-la.
Masturbation, pornography, pubic hair, abusive relationships, wonky tits, menstruation, eating disorders, abortion, the madness of expensive weddings, sexism in the workplace, the pressure to have children, binge-drinking, the pain of childbirth, the joy of life as a modern woman: when I wrote How To Be A Woman in 2011, these were pretty novel subjects, because feminism had been siloed into the backwaters of academia, or on to late-night political talkshows.
Com la Caitlin, sento que aquesta enumeració m'ha servit per a donar resposta a situacions que eren injustes o contradictòries, però no em serveix per desfer-me de la vergonya i el ridícul. Per almenys, no d’una manera honesta. En canvi, m'encanta que existeixi la Lena Dunham i hagi creat Girls, o que la Greta Gerwig parli de la ruptura entre amigues a Frances Ha o que la Ilana i l'Abbi de Broad City passegin per Nova York sent la Ilana i l'Abbi. M'encanta perquè veient-les em ric i penso: això també m'ha passat i no passa res. Podem riure. No és un drama. No estàs sola.
Durant aquests deu anys he intentat ser totes aquestes persones i personatges. I moltíssimes més que han estat i són referents, però m’atreveixo a dir que també són eines que m’han permès fer el collage del que parla la Caitlin Moran a Como se hace una chica (2014).
“You go out into your world, and try and find the things that will be useful to you. Your weapons. Your tools. Your charms. You find a record, or a poem, or a picture of a girl that you pin to the wall and go, "Her. I'll try and be her. I'll try and be her - but here (….) And later, over a glass of wine - because you drink wine now, because you are grown - you will marvel over what you did. Marvel that, at the time, you kept so many secrets. Tried to keep the secret of yourself. Tried to metamorphose in the dark. The loud, drunken, fucking, eyeliner-smeared, laughing, cutting, panicking, unbearably present secret of yourself. When really you were about as secret as the moon. And as luminous, under all those clothes.”
Estava al tren quan vaig veure una noia llegint el llibre. Quin vertigen pensar en aquest procés que comença un dia d'agost deixant la vergonya i el banyador enrere i que no acaba mai. Com la protagonista de la novel·la, un dia trobes una versió de tu que t'agrada, que t'encaixa i que vols mostrar al món mentre beus una copa de vi.
Engrunes
Us deixo cosetes que he vist, llegit o m'han fet gràcia aquesta setmana i que us comentaria seguríssim fent una Sobretaula juntes:
L’Alejandro Zambra, autor de Poeta Chileno, a part de reconciliar-me amb la literatura masculina, reflexionava fa poc sobre ser pare durant la pandèmia i la figura del pare en general: “La paternidad vuelve a legitimar juegos que abandonamos cuando el sentido del ridículo consiguió gobernarnos por entero, incluyendo, tristemente, la intimidad”.
“Whats up with Instagram?”. La Haley Nahman dient que Instagram està morint va fer una mica de mal. En aquest assaig explica perquè ja no troba el sentit de compartir-ho tot o perquè prefereix perfils més treballats i amb una finalitat concreta. També coincideixo 100% amb ella quan diu que els moviments amb més impacte segueixen passant offline.
M’agrada pensar que cada vegada tenim més clar com d’absurd és treballar cinc de set dies a la setmana. Una de les veus més lúcides sobre el futur del treball és el Rex Woodbory i l’última newsletter és una meravella: I’m a business, man.
The dreamers (2003)
Descobriment de la setmana (!!):
“Lo mejor de la vida suele ocurrir a menudo entorno a una mesa (…) Lo que más me gusta de las mesas de verano es que en elles las exigencias humanes se relajan. En las mesas de verano se celebra la vida sencilla y en ellas toma forma la desnudez de una vida templada, sin grandes expectativas”. La Clara Diez - Artisan Cheese activist fighting for real cheese around the world - al número de SModa de juny (que va sortir ahir en paper i encara no hi ha link per compartir-lo per aquí).
Aquesta entrevista a la Remedios Zafra:
—¿Ha superado su pasión hiperproductiva?
—Casi lo consigo, aunque he tenido una recaída. Tengo la sensación de que la vuelta a la presencialidad ha multiplicado el trabajo. Es como si se hubiera sumado lo analógico a lo que ya hacíamos en las pantallas.
Taylor 💖
És pot dir més alt però no més clar. Sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona:
“Ya sé que todo esto que escribo va en contra del progreso, y que hay que ser imbécil para rechazar una inversión de 1.700 millones que prevé Aena, empresa semipública que invertirá su dinero para cargarse lo que se ha protegido con otro dinero público. Y todo eso con tres aeropuertos infrautilizados en Catalunya. Y en un momento de alerta climática como el que vivimos. Parece que no solo el Delta tiene lagunas. Aprovechan el shock económico pos pandemia para colarnos esta inversión como algo inevitable para no acabar en la ruina. No se lo pondremos fácil” - Jordi Évole ahir a La Vanguardia.
Moltes gràcies per llegir! Feel free de deixar un comentari o respondre aquest correu amb qualsevol cosa o reflexió que us hagi passat pel cap. Sempre és un plaer llegir-vos 😍 Ens veiem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.