Sobretaula #14: La Intimitat
Durant les pròximes setmanes, cinc persones a qui admiro moltíssim escriuran una Sobretaula diferent explorant el concepte d’Intimitat.
Amb tretze o catorze anys tenia una fantasia recurrent. Estirada al llit de la meva habitació, imaginava que el noi que m’agradava venia de sorpresa a buscar-me a casa i m’esperava darrere la porta del jardí. El punt àlgid de la fantasia és que ens havíem enfadat després de l’escola i venia a fer les paus. Encara no sé com m’avisava, senzillament sabia que estava allà i, com l'amor ho pot tot, m'escapava de casa, decidida i valenta, creuava el jardí i em trobava amb aquest amor tan intens i secret que decidia que la millor manera de reconciliar-nos era que m'escapés de casa.
Avui dia, aquesta història encara la tinc present quan vaig a casa els meus pares i no sabeu com vam riure fa unes setmanes quan una amiga del cole em deia que ella havia tingut la mateixa fantasia durant anys. Estem parlant del mateix guió: s'enfadaven, ella a l'habitació esperant miraculosament una reconciliació, ell que apareixia per art de màgia, ella que s'escapava, ells que feien les paus. Encara rèiem més quan vam acceptar, sense vergonya, que no recordem la cara que tenia el noi en qüestió – perquè clarament era un noi -, ni què fèiem després ni el motiu de la discussió. En canvi, encara recordem l'adrenalina de voler escapar-nos de casa i fer-ho, seguir un recorregut específic pel poble i, en el meu cas, recordo perfectament l'outfit que portava quan imaginava aquella escena (era sempre el mateix): pantalons vermells, jerseiet de ratlles negres i Converse blanques.
A la primera Sobretaula assegurava que cada vegada estic més convençuda que tot el que és personal no és polític. M’agradaria afegir un matís: potser tot allò personal no és polític, però sí que és polititzable. L’amor, per exemple, no és polític. El desig, en canvi, és polititzable.
Una professora de la Universitat ens deia que el canvi arriba quan aconseguim treure tot allò que passa dins l’esfera privada - des dels secrets i fantasies més íntimes fins a la violència més esgarrifosa – a l’esfera pública. Per esfera pública entenc, per una banda, els mitjans i xarxes socials i, per l’altra, un espai precisament com el de les sobretaules. L’esfera pública és fer un cafè amb una amiga, explicar-li una fantasia adolescent i que et confessi que també ha viscut un fet semblant; perquè és aquí, quan veus que totes estem travessades per imaginaris semblants, quan identifiques un patró. I, amigues, quan una cosa és repeteix és sistèmica i es converteix en un problema o en un fet polític i col•lectiu.
La poeta i actriu Juana Dolores explicava el dilluns a un directe d’Instagram que últimament sembla que estiguem quedant amb les amigues per organitzar-nos. Estem cansades, sabeu? Cansades, com diu la Juana, del dolor humà i el dolor injust. Cansades de carregar amb les nostres intimitats i veure com carreguem responsabilitats i motxilles emocionals que no ens pertoquen. És al·lucinant, de veritat, com totes les converses que tinc des de fa un temps amb amigues que ni es coneixen entre elles estan centralitzades pel mateix.
Ser assertiva i aprendre a dir que no em sembla complicadíssim. La teoria ens la sabem de memòria, però la pràctica, a l’hora de construir vincles honestos la portem regular. Acostumo a dir que no passa res en moltes situacions diferents i penso que ho dic com a mecanisme de defensa perquè, en el fons, sento una vergonya íntima i profunda a quedar malament.
Si dic que no, li cauré fatal.
Si dic que no, ningú ho farà.
Si dic que no, segur que molesto.
El context que ens ha tocat viure és inestable i precari. Ho era abans i ho és ara, agreujat encara més per la pandèmia i el confinament. Hem perdut el control que ens donava una feina més o menys estable, un espai personal i laboral físicament separats i la possibilitat de quedar sense tocs de queda i por a contagiar i contagiar-nos. Em pregunto què podem controlar ara i la resposta és clara: els vincles que construïm i la responsabilitat que assumim i estem disposats a assumir quan ens relacionem. La teoria la tinc claríssima, però tinc la sensació que, a l’hora de la veritat, ens deixem endur per un corrent que se’ns emporta sense avisar i acabem claudicant en nom de no sé quins principis, quins marcs teòrics o quina revolució. Estic esgotada de separar la vida emocional de la vida mercantilitzable.
Entenc la Intimitat des de dos punts de vista: la Intimitat com una forma d’expressió d’amor amb una mateixa i la Intimitat que construïm amb els altres. La Intimitat col·lectiva em sembla molt curiosa. És la que compartim, per exemple, quan estem amb un grup d’amics o amb la parella i assumim un comportament determinant i esperat. El mannerizing, que diuen en anglès; el llenguatge no verbal, la manera de reaccionar, les màscares i el respecte cap aquests codis no escrits. La Intimitat individual, en canvi, em sembla més complexa. Són els diàlegs que mantenim amb nosaltres mateixes quan pensem, meditem o inclús resem. Com et parla la veueta? En quin idioma? Quines paraules et diu? Com respons?
La Intimitat s’ha de cuidar i, a vegades, també s’ha d’explicar i fer-ho a consciència. I és aquí on entren les cinc Sobretaules que llegireu aquest mes d’agost. Durant les pròximes setmanes, cinc persones a qui admiro moltíssim escriuran una Sobretaula diferent explorant el concepte d’Intimitat. Què significa parar i mirar dins? Intimitat és el mateix que privacitat? Com entenem la Intimitat en un món hiperconnectat, hiperexposat i sota la lògica de l'auto explotació? Com es cultiva la Intimitat amb Déu i una mateixa? Què es la Intimitat ara? A través de la poesia, l’assaig, la ficció, les cartes i els testimonis hem intentat donar resposta a aquests interrogants. Espero que els gaudiu moltíssim 💖
Engrunes
Jo ho deixo aquí! A partir de la setmana que ve, les Engrunes també seran recomanacions dels convidats a la Sobretaula d'aquest estiu, però abans: les cosetes que m'han agradat aquesta setmana o m'han semblat interessants i us mencionaría seguríssim fent una Sobretaula juntes:
He vist per tercera vegada Prision Break. No shame, és boníssima.
Recupero el programa de fa dos anys a l’Àrea de Servei de Ràdio 4 amb el Marc Hernández i el Març Llinas sobre Cossos. Sempre serà un dels meus preferits.
Un dels principals problemes que arrosseguem des de fa temps és anar a remolc de la comunicació i, en concret, de la comunicació política. “Mientras parece que sólo se manipulan las palabras suceden de fondo las cosas”. No sóc massa fan de la Lys Duval però aquesta reflexió l’he trobat encertadíssima.
Les tres protagonistes de Cuento de verano (1996) d’Éric Rohmer. Referents potents.
Obsessionada amb les Grandes fiestas de verano que ha recopilat Vanity Fair.
Fa tres setmanes que utilitzo aquest gloss de Kiko. Crec que en veritat és un tractament d’hidratació i volum, però confirmem que sol va increïblement bé.
El 13 d’agost torna a Amazon Prime MODERN LOVE 💘
Penso molt en aquest article de la Jia Tolentino sobre l’estètica de les “cares d’instagram” a la vida real. Segur que sabeu de què us parlo.
El discurs de l’Emma Watson a Nacions Unides l’any 2014, quan llançava la campanya HeForShe.
L’Abjecció, una reflexió de l’Anna Pazos a Núvol:
La idea que en supura és que l’enemic més perillós de les dones no és tant el patriarcat com el seu propi impuls de rendir-se. Tant li fa si és un impuls innat o l’herència de segles d’irrellevància i submissió. La neguem taxativament, però l’abjecció espera rere les cantonades. Declarem que el sistema és arcaic i obsolet, però hi ha una por vaga, una vergonya íntima de quedar-ne fora.
Portrait of a Lady on Fire (2019)
Moltes gràcies per llegir! Us envio una abraçada virtual i comentem el que vulgueu per Instagram, Twitter o per correu. Envieu-me fotos de les vostres Sobretaules d’estiu, m’encantaria veure-les!
Fins la setmana que ve 💌
Paula.