Sobretaula #16: La Intimitat, per Rita Rakosnik
La Rita Rakosnik és historiadora de l'art, crítica i comissaria independent
Hola! Aquí teniu la segona entrega de Sobretaula del mes d'agost ☀️ Com us explicava fa uns dies, cada setmana agafarà el teclat una persona diferent per parlar sobre la Intimitat en un moment com el que ens ha tocat viure.
Cada diumenge, a les 12h, a la vostra safata d'entrada 💌
Una abraçada!
Paula.
“Lo que más rechazo es la mediocridad y las cosas anodinas. Hay que saber estar callado y no producir a veces, no decir”. Escoltar i llegir a la Rita, ja sigui a una una entrevista, a Twitter o des d'una terrassa de l'Eixample, és alliberador. I ho és per l'honestedat, la seguretat i la capacitat de connectar, en una sola conversa, a l'Olivia Rodrigo amb l'Anne Carson, la Taylor Swift amb Mark Fisher i la teorització de l'amor romàntic i el desig amb Young Beef.
La Intimitat segons R.R.
Per Rita Rakosnik
Us he de revelar un secret: mai no m’he confessat. Catòlicament parlant, vull dir. M’agradaria aclarir que aquest fet en cap cas es deu a una rebel·lió personal contra els designis de Déu ni tampoc a una abjuració adolescent de la fe cristiana. Crec que sempre m’he negat a renunciar a una certa espiritualitat. Com tota bona nena d’escola concertada jesuïta, vaig fer la comunió després dels dos anys de rigor de catequesi (els quals vaig gaudir bastant dibuixant escenes bíbliques i confonent l’anyell místic amb la cabreta de l’Esmeralda del Geperut de Notre-Dame), però d’alguna manera que encara no m’explico vaig saltar-me l’obligatori vis-a-visamb el sacerdot de torn. Potser vaig faltar a la parròquia just el dia que tocava confessió? La meva memòria no és tan bona com penso i simplement he de desbloquejar-ne el record? Juraria que no, però admeto que fantasiejo una mica amb la idea que em vaig fer la malalta per evitar el mal tràngol de dir en veu alta coses que fa vergonya dir. Coses delicades i violentes que configurarien allò que entenc per intimitat.
Malgrat aquesta anècdota fundacional de la meva ansietat evitativa, sí que he cultivat diverses formes de posar en paraules aquests “secrets de confessió”, sobretot a través de l’escriptura, no sé si amb gaire èxit i sempre acompanyada de la frustració inherent a tota mediació entre llenguatge i allò que alguns han volgut anomenar “vida interior”. Una interioritat que vaig intentar transcriure en un diari íntim molts cops quan era petita, però que mai aconseguia tenir la constància de seguir cada dia. Inspirada per la literatura confessional i humorística de Louise Rennison, m’hagués encantat fer un registre de les meves aventures i desventures a là Georgia Nicolson, minut a minut, però l’únic que resta d’aquella intimitat adolescent són una sèrie de llibretes amb textos d’un confessionalisme erràtic i cursi, puntuats per dibuixos, llistes, caricatures i fins i tot alguna vinyeta de còmic catàrtica.
La fragilitat d’aquests ex abrupto diarístics em va pesar fins ben entrada l’edat adulta, concretament fins que em vaig topar amb l’il·luminador assaig, On keeping a notebook, de Joan Didion, que em va fer respirar alleujada després de sentir-la declarar que tots els seus intents de mantenir un diari havien estat completament fallits. M’agrada pensar-me com a membre d’aquesta estirp de persones que escriuen desendreçadament en llibretes, que l’autora defineix com a “solitàries i resistents rearranjadores de coses, ansioses insatisfetes, afligides per un pressentiment de pèrdua des del seu naixement”.
Però aquest pressentiment íntim, que no és un altre cosa que allò que dorm dins la pregunta qui sóc?, ha trobat noves formes i canals d’expressió en les darreres dècades que canvien dràsticament les condicions i el desenvolupament de la nostra subjectivitat. Podem dir sense exagerar que hem assistit a una transformació radical de la intimitat. L’adveniment de les noves tecnologies i de les xarxes socials ha fet que passem, en termes de Paula Sibilia, de la pràctica de la intimitat –característica de la modernitat, relacionada amb la introspecció, la soledat, el silenci i l’autoconeixement– a l’exercici de l’eximitat –l’externalització extrema de la intimitat–, que no només serviria per mostrar la nostra intimitat a l’exterior, sinó per construir-la al mateix temps. Estaríem, doncs, davant d’un nou paradigma: la intimitat com a espectacle.
Immersos en el que semblaria la profecia autocomplida de la societat de l’espectacle augurada per Guy Debord, allò que fins fa poc coneixíem com a intimitat estaria sota setge, en risc de ser confós amb mera política de privacitat. L’eclosió i l’èxit de gèneres com els reality shows, els biopics o l’autoficció literària serien una mostra d’aquesta sobreabundància d’intimitat alimentada pels mass media. Generant i capitalitzant aquesta nova necessitat de fer-nos visibles i de participar constantment de la intimitat dels altres, aquests nous formats i plataformes estarien accelerant perillosament una fusió de les fronteres entre allò públic i privat. I on queda la intimitat si tot allò que pensàvem que la conformava és susceptible de ser visibilitzat i monetitzat, en definitiva, de ser privatitzat? No està tot això directament relacionat amb la progressiva destrucció de l’esfera pública per part del capitalisme neoliberal, com ja va apuntar fa temps Mark Fisher? Quan tot és intimitat, res ho és?
Evidentment, no tinc respostes definitives per a aquestes preguntes. Crec, a més, que són preguntes que hem d’adreçar col·lectivament, però lluny del derrotisme que podria traspuar de les línies anteriors, tinc l’esperança que no tot és tan negre en aquest nou escenari hiperconnectat. La recreació nostàlgica en temps passats que molts de nosaltres ni tan sols hem viscut sempre m’ha semblat una opció covarda, i en ocasions, fins i tot reaccionaria. Existeixen esquerdes, glitches, per on s’escolen refugis on reformular i repensar la intimitat que volem. Els he vist amb els meus propis ulls des de la meva cambra pròpia, la de la meva habitació a casa dels meus pares, però també i sobretot, des de les cambres pròpies amb password a les quals accedeixo a través de la meva col·lecció de pantalles.
L’esperança de què parlava és en realitat una intuïció. Una intuïció en femení. Com ho és també el gènere de la paraula intimitat. I com ho són també les respostes i els debats crítics més interessants a la pregunta per allò íntim i per les seves implicacions ètiques. Perquè preguntar-se per la intimitat des de la radicalitat i l’experimentació és una forma de celebrar l’afecte i el desig, però també és una forma de resistència a l’opressió, a l’agressivitat i al feixisme. Per això em va agradar tant descobrir que la primera accepció d’intimitat a la RAE era “amistat íntima”. Amistat íntima femenina, afegiria. I és que en cap imaginari meu seria possible pensar en una intimitat sense les meves amigues. El jo sempre és un vosaltres, sinó no podríem aguantar-nos drets, com diu la dedicatòria de l’autor (en realitat Clarice Lispector) a L’hora de l’estrella. I és cert. La meva intimitat no pot construir-se sense les trucades de la Joana, els whatsapps de la Natàlia, els àudios de la Berta, els avatars de la Sandra o els stickers de la Paula.
Començava confessant que mai m’he confessat, però em sembla que em desdic perquè, pensant-ho millor, crec que porto confessant-me, és a dir, construint-me un relat de la vida pròpia, des de que tinc ús de raó. I potser el paper de la Intimitat respecte l’Autora d’aquesta història s’assembla una mica a la imatge de dues mans amigues que s’estenen, obstinades, tallant l’aire per trobar-se.
Les Engrunes de la Rita
Després d’aquesta sèrie poca cosa queda per dir de la intimitat de parella o vida conjugal. Literalment de les millors coses que he vist a la meva vida, com també puc dir de la totalitat de la seva obra cinematogràfica. El suec aquest mai falla, us ho prometo.
Mai em cansaré de recomanar aquest assaig visual de la Marga Almirall, un exemple meravellós de com d’universalitzables són aquests bocins d’intimitat adolescent que totes tenim guardats en alguna llibreta i que ara es col·lectivitzen i es rendibilitzen, més o menys problemàticament, en les veus d’influencers femenines.
Aquest recull de shrines(altars) fets per les lectores de Rookie (RIP, encara estem plorant per la pèrdua d’aquesta publicació) em sembla perfecte per il·lustrar la tendresa d’aquells espais d’intimitat que eren les nostres habitacions d’adolescència, cobertes de pòsters i estampes de tota mena que feien la funció de tòtems dels nostres gustos i personalitats en ebullició.
No he volgut parlar de l’impacte que ha tingut el virus en la nostra intimitat ni he pogut aprofundir en l’actual tirania del model de “creador de contingut”, però Bo Burnham –un dels meus crush d’Internet més antics, I must confess– ja ho fa per mi de manera brillant i divertidíssima en el seu últim especial de comèdia. La cançó White Woman’s Instagram em sembla particularment hilarant.
La Sandra no només és una de les artistes visuals més interessants que conec, sinó que a sobre és amiga meva i té una web xulíssima on podeu veure molts dels seus treballs com FRACASADA o PARADA. Ella és qui em va introduir a Paula Sibilia i al seu assaig sobre la intimitat com a espectacle, autora que va ser molt important per la seva tesi de màster i que també està recuperant actualment pel seu projecte *_I love you with all my heart_* -, que sorgeix precisament del desig adolescent de crear un espai d’intimitat virtual en què el seu alter ego pugui interactuar amb les seves artistes preferides.
Aquest compte d’Instagram, gestionat per l’escriptora MJ Corey, és un compendi de notes, reflexions i teories al voltant de l’univers Kardashian. A través del marc de la filosofia, els estudis visuals, la sociologia i la psicologia, l’autora ofereix interpretacions intel·lectuals molt encertades sobre les reines de la vanitat digital i de la intimitat com a espectacle, sempre amb força estil i sentit de l’humor.
Moltes gràcies per llegir!
Fins la setmana que ve 💌