Sobretaula #23: El fenomen d'osmosi
La primera vegada que vaig trepitjar una oficina em vaig prometre que no tornaria a trepitjar-ne més. La feina m'agradava, però les parets blanques m'asfixiaven, la llum del fluorescent em posava nerviosa, les converses fent el cafè a mig matí em semblaven superficials i em va costar un any entendre exactament què feia i quin retorn tenia. Han passat set anys des d'aleshores i he trepitjat moltes oficines i redaccions amb parets de tots colors, fluorescents més o menys agradables i he fet molts cafès-queixa / cafès-celebració més que necessaris. Us passa que necessiteu saber perquè feu el que feu? Entendre a quina peça de l'engranatge correspon, a què respon la vostra professió o feina remunerada?
L'altre dia una amiga em deia que té la sensació de sentir-se part d'una feina que, per molt que li agradi, sap que no és seva. D'aquí que us preguntés per Instagram si sentiu que el que feu és útil i si us agrada. Les respostes són molt variades i m'ha costat classificar-les. El punt en comú és que, independentment de si agrada o no, el sentiment d'utilitat – remarco que parlo de sentiment i no de condició o necessitat – us travessa quan la vostra opinió és escoltada, podeu aportar un punt de vista diferent o treballeu amb les vostres mans o creativitat. A tot això, m'ha sorprès descobrir que hi ha gent que ha canviat radicalment la seva carrera professional en els últims anys i està tornant als oficis: des de florista o pescador fins a torrar cafè. Segurament són casos aïllats, però em flipa perquè respon al fenomen de l'economia de la creació (i que tant bé explica el Rex Woodbory a la seva newsletter). També em sembla una reacció natural a un fenomen que explicava la Haley Nahman fa un parell de setmanes sobre l'obsolescència i absurditat del progrés com a valor cultural i objectiu final de la feina:
“The pursuit of wealth has become a virtue in its own right. To work hard, to hustle, to get your bag—these ideas are increasingly divorced from achieving the means to live well and have instead become goals in themselves, regardless of what we actually need, and regardless of who’s exploited in the process”.
Des que va esclatar la pandèmia parlem de nous models de treball, però fa només un parell d'anys aquesta conversa girava al voltant de la transformació de les feines actuals i crec que es qüestionava més l’estructura. És evident que la tecnologia juga un paper importantíssim, i m'encanta llegir assaigs i entrevistes on autors i autores teoritzen sobre la “generació cremada”, l'esgotament mental millenial i la fragmentació de la feina i la generació Z. Professionalment em sento entremig de totes aquestes etiquetes i pensaments, però entre la teoria – que m'ajuda a posar nom – i el meu dia a dia – ple de contradiccions - hi ha un salt gegant. L'espai laboral físic és un lloc fascinant per entendre les relacions humanes i observar com és de fàcil deixar-nos emportar per la inèrcia quan ens marquen objectius o una "cultura" que és abismalment diferent de la del carrer i a la que consumim.
El fenomen d’osmosi, explicat pel meu germà, és el següent: imaginat una caixa on entremig hi ha una membrana que la divideix en dos. A través de la membrana no pot passa res, només un líquid. Doncs imaginat que a un costat de la caixa tens un líquid molt concentrat i a l’altre un que ho està menys. A través d’un procés de difusió que es dona de manera espontània o per inèrcia es passa d’una part menys concentrada a una que ho està més. Una arrossega a l’altra, vaja. Doncs tinc la sensació que passa alguna cosa similar quan entres al món laboral i costa moltíssim trencar amb aquesta lògica. Com es trenca amb això? Una persona em va dir un dia que deixés de preguntar-me perquè i comencés a formular preguntes des del per a què. Feu la prova i mireu tot el que sobra, el que és imprescindible, el que i el canvi de paradigma. M’encantarà comentar-lo.
Engrunes
Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat, vist o m’han agradat aquesta setmana i que comentaría segur fent una Sobretaula juntes:
El concepte “vulnerability hangover” de TheBlackBean.
Després de veure l’última temporada de Sex Education (m’encanta aquesta sèrie ojalà haver-la vist amb 16 anys), només pensava en l’última Sobretaula d’estiu de la Nora sobre el treball d’ombres, la vergonya i la Intimitat.
Com diu la Leila Guerriero: “Ahora sucede los domingos”.
Algunes coses que ha après la Sofia Ruiz de Velasco, directora de SModa, en els últims deu anys: “No dejes que te digan que vas a perder el tren: no hay ningún tren (…) la gente a la que todo SIEMPRE le parece mal no es realista ni buena profesional ni tiene criterio, es solo un coñazo”.
Ho ha tornat a fer. Em fascina aquesta persona. Lil Nas x versionant Jolene.
Aquesta rutina de la ffitcoco per estar present i començar o acabar el dia (són 10 minuts).
Tik Tok i els skinfluencers estan canviant les normes del món de la cosmètica. Segons aquest article de El país Semanal, a Tik Tok es mouen per tres obsessions: bons ingredients, eficàcia i bon preu. Afegiria que el millor són els vídeos sense filtres i l’honestedat de les recomanacions.
Aquesta setmana necessitava llegir això.
Quines ganes de tardor 🍂🧡✨
Gràcies per llegir sempre! Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.