Sobretaula #31: Les Nenes Bones (part II)
Hi ha una cosa més interessant que els secrets i són les persones que els guarden
Sobretaula és una newsletter setmanal per a després de dinar. Subscriu-te per llegir les obsessions, les reflexions i la selecció de contingut que et comentaria seguríssim fent un cafè a una terrassa de Barcelona. Cada diumenge, a la teva safata d'entrada.
Les Nenes Bones tenen secrets
Bon dia!
Us confesso un secret: quan estic malament, quan estic realment al pou, miro conscientment i voluntàriament A tres metros sobre el cielo. No shame. Des que es va estrenar l’any 2010, he tornat una vegada i una altra a aquesta pel·lícula. Potser té a veure amb allò que deien els Manel i que tant mal ens va fer a moltes: «possiblement aquesta gent no enyora les cançons amb l’ukelele, enyoren el seu 2008 o 2009». O potser, i sospito que va per aquí, té a veure amb l’univers íntim i clandestí que construïm en secret i anhelem ensenyar i explicar, quan arribi el moment, a les persones adequades.
Què diu de nosaltres tot el que no expliquem? No faig referència a temes confidencials o privats sinó més aviat als secretets. Estic segura que sabeu de què us parlo: dels plaers més culpables, de les relacions i dinàmiques familiars, d’opinions suposadament incòmodes, de fantasies sexuals, masturbació, complexos o dir, per exemple, que t’agrada algú. A qui volem enganyar? Per què no ho expliquem? A què esperem? La Tavi Gavinson, encertadíssima, escrivia el 2011 que hi ha una cosa més interessant que els secrets i són les persones que els guarden.
Recordo un viatge a Praga. Tenia vint-i-un anys i vam quedar allà amb una amiga dels Estats Units que voltava per Europa durant el mes de febrer. Amb la Devyn ens coneixem des que tenim quinze anys, quan vam passar un estiu juntes entre Pasadena (Filadelfia) i Barcelona. El cas és que després d’hores i hores parlant, va i em diu que you are still the same, your mannerizing is still the same. Mannerizing entès com a forma d’actuar, expressar-se. I potser entès, també, com las ideas fijas de les que parla la Carmen Martín Gaite a Retahilas.
Amb el temps he descobert que cal una curiositat especial per mirar, explorar, desprendre’s i acceptar que som cícliques i canviem tota l’estona. Els secretets no ens defineixen. Però com deia la Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat. Sobre quantes mentides es pot construir una personalitat? Asking for a friend.
A propòsit del llibre i ja que parlem de Les Nenes Bones, recupero aquest fragment del primer capítol:
Una vegada, un crític literari que m'ha fet de pare i que coneixien fins i tot a l'estranger, em va dir:
—Montserrat, em temo que mai no seràs una bona escriptora. No et drogues, no estàs alcoholitzada, i em sembla que no ets ni lesbiana.
L'home etzibava raonaments brillants i em va fer pensar que no arribaria ni tan sols a ser una escriptora. Vaig perdre l'oremus tot escorcollant, sota la tutela paternal del crític, un munt de biografies i autobiografies de grans escriptors i grans escriptores. I tots eren drogoaddictes, homosexuals o havien mort amb el fetge fet una regadora. Però, clandestinament, vaig llegir altres biografies: i em vaig trobar amb gent que escrivia molt bé, però que havien dut una existència d'allò més decent (...) Durant uns dies vaig perdre el son: la meva vida era vulgar – no hi havia res de misteriós.
A vegades no diferencio entre el que invento i el que passa veritablement. Però la gràcia és aquí, no? En entendre'ns des del dubte i la curiositat del que vam ser i ens queda lluny i el que anhelem. En la prova i l’error. El relat dels secrets s'acaba transgredint el límit del silenci i el misteri o explicant les dinàmiques familiars que fan mal; donant una opinió incòmoda, parlant de sexe amb els amics, normalitzant els complexos. Com diu la Devyn: tot el que es queda dins es podreix.
Engrunes
Aquí teniu una selecció de continguts que m’han agradat durant la setmana i que tenia moltes ganes de compartir amb vosaltres ☕️
Ara que hem obert el meló de Les Nenes Bones, permeteu-me recuperar el capítol de Deforme Semanal on parlen de la docilitat, l’obediència i els silencis. La Isa i la Lucía són les reines absolutes i m’alegro moltíssim pel Premi Ondas que els hi van donar dimarts. Merescudíssim.
Un dia també obrirem el meló de la masculinitat i els homes bons/covards, però mentrestant us deixo aquesta conversa “on money and man” entre l’Emily Ratajkowsk i l’Amia Srinivasan per Interview Magazine.
Empatitzant amb aquestes noies perquè és una situació que em podria passar perfectament. Sí soy.
You are not your shame. Gràcies infinites per això, Nora ❤️
Em sembla bastant destacable el fet que la Kelly Clarkson estrenés Since u been gone fa 17 anys.
La vida no debería doler tanto a tantos, escriu Íñigo Errejón a El País.
Segons l’escriptor Pedro Mairal (autor de La Uruguaya, una novel•la boníssima) hi ha dos tipus de famílies: les teatrals i les telepàtiques. Choose your fighter.
Informació d’interès general: El Harry Styles ha llançat oficialment la seva pròpia marca de bellesa i es diu Pleasing.
Si teniu l’oportunitat, aneu a veure Miss Universo de la Juana Dolores al Temporada Alta.
Last but not least, un cel que no te l’acabes de dilluns a les 17:35h.
La setmana que ve us enviaré l'última entrega de la sèrie Les Nenes Bones. Espero que passis un bon diumenge i mil gràcies per llegir (fer?) Sobretaula. Si t'ha agradat, et convido a fer extensiva aquesta Sobretaula virtual amb amics, familiars, companyes de feina o a qui consideris a través d'aquest enllaç:
Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.