Sobretaula #37: Qui seria si no tingués Instagram?

Avui us envio aquesta carta des de (literalment) una cova. Vam arribar divendres. Mai havia estat a Terra Alta i és una preciositat.

Bon dia, nenes!

Espero que estigueu molt bé. Avui us envio aquesta carta des de (literalment) una cova. Vam arribar divendres. Mai havia estat a Terra Alta i és una preciositat. La Nina i jo ens coneixem des de fa gairebé vint anys, que es diu ràpid, i ens portem sis dies de diferència. Aquest cap de setmana hem celebrat els 27, que també es diuen ràpid, i els comencem amb els dubtes de no saber ben bé on fer el següent pas i, per primera vegada, amb algunes certeses: que el pintallavis vermell sempre és una bona idea, que el cos no ha de ser un problema, que el desig i l’amor van al centre malgrat tots els malgrats, que cursi no és un insult, que tot (re) torna i que, com diuen els Manel, es tracta de riure i beure i anar tirant i, si es pot, follar de tant en tant.

Amb la Nina celebrant els 27. Abril, 2022.

La transició hivern – primavera se m’ha fet llarguíssima, però sortir de treballar i que sigui de dia, les estones de solet del mes de març i el canvi d’hora em posen de bon humor 🌷

Si acabes d’arribar: benvinguda! Sobretaula és una newsletter setmanal per a llegir i comentar després de dinar. Aquí pots llegir cartes antigues, aquí donar una ullada a tots els llibres que hem anat comentant fins ara i aquí una playlist per arrancar l’Aries season. I si ja fa temps que ets per aquí: mil gràcies <3 fa molta il·lusió anar coneixent totes les que esteu a l’altra banda de la pantalla.

Qui seria si no tingués Instagram?

M’agrada pensar que en moments de transició hi ha marge per l’esperança. Hi ha molts elements que ens forcen a posar en dubte la manera de funcionar i organitzar-nos, però també hi ha d’altres que ens permeten repensar i construir noves maneres de fer. Parlo de prioritats i visió a llarg termini: des de com ens movem per les ciutats i entre ciutats, com està pensat l’espai urbà i per a qui; fins a què consumim, com treballem i com ens relacionem. Tot està enlaire. I en un moment on passen moltes coses a la vegada i en dos mons que semblen independents – el físic i el virtual- però que no ho són tant, hi ha preguntes que es formulen amb més urgència que mai: Què se suposa que hem de fer? On mirem? Com es fa? Qui ho fa?

El 26 de març vaig publicar el primer Be.Real. No us menteixo si us dic que em va costar entendre com funciona aquesta xarxa que t’avisa un cop al dia quan has de fer la foto i et dona dos minuts per penjar-la. No hi ha temps ni per pensar, ni retocar fotos, ni reaccionar. Aquí i ara. Com si poguéssim replicar la improvisació de qui decideix anar a fer un cafè al bar de sempre perquè està avorrida o marxar un cap de setmana per què sí. La diferència, entre aquests dos mons interconnectats, recau precisament en aquest petitíssim detall que és la possibilitat de decidir on posem la nostra atenció. Una idea que explica molt millor la Shoshana Zuboff a The Age of surveillance capitalism – aquesta conferència és un bon resum - quan diu que és el nostre comportament la matèria primera d’aquest segle.

A dia d’avui, les he contat, estic a més de cinc xarxes socials i (crec) que tinc una personalitat diferent en cadascuna d’elles. Qui seria si no estigués a Instagram o Be Real? El cas és que no ho sé perquè el punt de partida i el paradigma sota el qual ens movem és aquest. Ja és aquest. No rebutjo estar a les xarxes socials, de fet m’agrada, però m’ha costat i em costa molt entendre’m de manera múltiple.

Tot això, que al final és una manera de posar en paraules una preocupació, ho escric després d’escoltar l’última conversa entre la Margaret Atwood, autora de The Handmaid's Tale (entre moooolts altres) i l’Ezra Klein, periodista del The New York Times. Es una conversa interessant, en primer lloc, perquè Atwood té una capacitat increïble per posar llum en els racons més foscos de la nostra història i pensament. I en segon, perquè es va donar abans que esclatés la guerra amb Ucraïna, que la pujada generalitzada dels preus guanyés terreny a les converses de sobretaula; que a casa nostra es convoquessin fins a cinc vagues en un mateix dia o que el Will Smith i el Chris Rock protagonitzessin una de les escenes més ridícules vista en una gala dels Oscars.

Atwood, que és coneguda per escriure histories distòpiques, deixa anar una perleta durant l’entrevista quan explica que, als seus 82 anys, forma part de DISCO, una “plataforma online de pensament per resoldre els grans reptes del nostre temps i construir utopies” o el que es coneix com a Digital Twin, “una representació virtual que serveix com a contrapartida digital en temps real d'un objecte o procés físic”. En altres paraules: un espai d’experimentació, proves pilot o investigació que permet equivocar-te sense patir en excés per les consequències.

Fa unes setmanes, una companya de la feina deia que a internet tenim la possibilitat de construir alguna cosa (encara indefinida, encara en procés) diferent i propia. El que em genera dubtes, i ho deixo en forma d’interrogant, és com es planteja l’organització social del futur. Qui posa els límits? Quina forma de governança es planteja? Qui marca les pautes de comportament? Quin és el criteri? Quines formes de participació s’obren?

---

Això em fa molta il·lusió. Dissabte es va inaugurar CIM, un hotel-boutique d'avantguarda que reneix al centre de Puigcerdà i on he pogut col·laborar amb els textos i el relat.

Plaça Cabrinetty, 4 (Puigcerdà)

CIM Hotel és un projecte de A SPACE ABOUT, l’Albert Villegas i el Sebastián Londoño. Està tot pensat al detall i ha quedat xulíssim ❤️

Engrunes

Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat o m’han fet pensar aquests dies i que us comentaria seguríssim després de dinar fent un cafè per Barcelona ☕️

• Buenu, quina barbaritat el concert de Manel a la Sala Apolo. Confirmem que Manel és el millor que li ha passat a Catalunya en els últims anys. Un regalet per passar el diumenge:

• Ahir es va formar el primer sindicat de treballadors/es d’Amazon als Estats Units. Aquí una de les millors peces que he llegit sobre el tema i aquí la reacció de després de la votació. Entre altres, aplaudint fortíssim això: “We want to thank Jeff Bezos for going to space because while he was up there we were organizing a union”

• El highlight de la setmana és l’Ashley Tisdale confessant que tots els llibres de l’estanteria del menjador els va comprar el dia abans de l’entrevista. BRUTAL HONESTY, que diría una amiga.

• Dimecres, mentre el Barça femení ho petava al Camp Nou, l’escriptora argentina Mariana Enríquez explicava a la Llibreria Finestres que adora a la Sara Mesa i la Irene Solà i que sempre a favor de construir altarcitos per la gent que admirem.

• Lectura obligatòria (i molt interessant): My Ambition Turns Off More Men Than It Attracts.

  • “Films where women have jobs and that's okay??? Answers on a postcard please” Parlem-ne.

• Un poema que no em trec del cap. Escribiendo el currículum de la polonesa Wislawa Szymborska.

Importa quién te conoce, no a quiénes conozcas.

Viajes, sólo al extranjero.

Militancia en qué, pero no por qué.

Condecoraciones sin mencionar a qué méritos.

• Això m’ha semblat molt interessant: Menys de la meitat de les adolescents de Barcelona es declaren només heterosexuals. Ho diu l’últim informe FRESC de l'Agència de Salut Pública de Barcelona.

• Parlem també del vestidàs de la Renate Reinsve, l’actriu protagonista de The Worst Person in the world (2022), a la gala dels Oscar 😍

• PREGUNTO.

• Recomanació del dia: els macarrons del Monocrom (Pl. de Cardona, 4, Barcelona). Boníssims i el lloc molt xulo.

Març, 2022

Això és tot! Mil gràcies per llegir. Si t’ha agradat, et convido a fer extensiva aquesta Sobretaula virtual amb amics, familiars, companyes de feina, whoever you want a través d’aquest enllaç:

Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.

Una abraçada,

Paula 💌✨