Sobretaula #38: The labour of imagination
El futurisme serà pop o no serà ⚜️
Hola amiga,
Com estàs? Ahir vaig anar a Moià i per fi vaig conèixer a cobert, un espai de pensament crític i creació artística que va obrir les seves portes a principis d’any. Vam anar a una xerrada sobre Gabriel Alomar i el futurisme. De tot el que van explicar la Rita i el Roc i el debat que es va generar després, hi ha dues coses que m’han quedat dins ressonant. La primera: no hi ha futur, hi ha futurs. La segona: el futurisme serà pop o no serà ⚜️
Per cert! El 18 d’abril va fer un any que us enviava la primera Sobretaula. Contentíssima de seguir construint aquest espai juntes. Si acabes d’arribar: benvinguda! Sobretaula és una newsletter per a llegir i comentar després de dinar. Aquí pots llegir cartes antigues, aquí donar una ullada a tots els llibres que hem anat comentant fins ara i aquí una playlist per començar bé la setmana. I si ja fa temps que ets per aquí: mil gràcies per llegir <3
The labour of imagination
La possibilitat d’escapar sempre hi és. Hi pensava un matí baixant a la feina. Cada persona que veia em semblava una estàtua. El nen de la cadireta de la bici. El pare que condueix la bici. L’adolescent amb l’eylenier super ben fet. El senyor fent un tallat i un piti, sol, a un bar de l’eixample. Els nens corrents sobre l’asfalt groc de consell de cent abans d’entrar al cole. Les noies agafades de la mà. Els anava deixant enrere, un a un, i sentia que només podia avançar i avançar cap endavant. Escapant. Fugint?
Una de les primeres vegades que vaig sentir a parlar sobre la “crisi d’imaginació” va ser a l’escola de pensament del Teatre Lliure amb la Marina Garcés. Aquella tarda el focus era el feminisme, el desig i la voluntat1, però estic convençuda que si ara es repetís la sessió, l’ecologisme o l’emergència climàtica estarien al centre. És inevitable. Anem a contrarellotge, però encara hi ha marge per repensar que fem amb tot plegat.
Aquell dia caminant cap a la feina intentava imaginar-me què pensaven aquelles persones immòbils que deixava enrere. Com es projecten? Quina visió tenen sobre el que els envolta? Els importa o els hi sua?
En el món tecnològic s’acostuma a parlar d’ecosistema per fer referència a la concentració d’actors – empreses, universitats, emprenedors/es, inversors/es, administració pública – que faciliten i dinamitzen el creixement econòmic de la ciutat i d’un sector determinat. En aquest context, em sembla una expressió molt encertada. L’ecosistema de Barcelona està més viu que mai i estan passant coses interessantíssimes. El que passa és que un ecosistema és més gran que un sector, el creixement no només és econòmic i la diferència entre ser ciutadana – treballadora- consumidora es mou, ara mateix, en un terreny super inestable i confrontat. A la xerrada sobre futurisme que us comentava al principi no es va parlar d’ecosistema sinó de constel·lació. Aquesta perspectiva m’agrada perquè deixa en segon pla el creixement i posa al centre la visió. Soc perquè els altres són i m’imagino en aquesta constel·lació d’idees, estils, espais, feines i persones que no son homes ni dones sinó femenines o masculines o tot a la vegada2.
En altres paraules: un projecte conjunt, vaja.
Fa uns dies em van ensenyar un diari de Berlín que es diu Arts of the working class i en l’últim número (que btw, és una passada) agafen tot aquest vocabulari que a vegades queda tant lluny o reduït al sector de la innovació i li donen la volta:
The ecosystem of the arts has lost its source of innovation. Constructive confrontations are no longer possible without cancellation. And that is the reason why we’re searching for a mutating situation where opportunities can arise for everyone, at the intersection of economic wealth and the wealth of the imagination3.
Us deia que em van quedar dues coses ressonant per dins quan tornava de Moià i ara que escric això, afegiria una tercera: el futurisme que ens toca viure ara, en present, crec que ha d’estar somewhere in between el moviment queer, l’ecofeminisme i la transformació tecnològica.
Idees, textos, pel·lícules o reflexions random són més que benvingudes.
Engrunes
Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat o m’han fet pensar aquests dies i que us comentaria seguríssim fent un cafè per Barcelona ☕️
L'Olivia Rodrigo i l'Avril Lavigne cantant juntes Complicated és tot el que necessites avui.
El 15 de maig s’estrena Conversations with Friends 🤩 l’adaptació cinematogràfica del llibre de la Sally Rooney.
Això que va escriure la Leandra Medine a The Cereal Aisle (la seva newsletter) fa uns dies:
What I'm beginning to realize now is that suffering is the act of trying to push away pain. It's not actually feeling the pain. And this pushing away is actually the thing that can you make you feel like you've been rendered inert. Like you can't move, like there's nowhere to go. It's the feeling when the alarm clock rings that you have to, you have to, you must turn it off (…) What if instead of pushing away, you asked what it wanted to tell you.
Últimament, penso molt en l'Abbi i l'Ilana de Broad City. Si algú sap alguna plataforma que tingui la sèrie disponible li estaré eternament agraïda.
Recomanació del mes: La Balabusta - Carrer Rosselló, 180. El Sabij i el Shawarma de coliflor estaven espectaculars (sorry no tinc foto).
David Carabén (Mishima) a Núvol: «Soc un tros de fang, però em segueix interessant l’amor. Aquesta és la postura que em sembla que cal tenir davant de les coses».
Aquí la cançó que té tots els números de ser la més reproduïa al meu Spotify aquest any:
Ja em perdonareu, PERÒ algú ho havia de dir: mai he entès el hype amb My year of rest and relaxation de la Ottesa Moshfegh (el vaig abandonar a la meitat) precisament per això que diu la Bárbara Arena: «No creo que haya nada revolucionario en su dormir, que no es tanto una decisión sino un acto-reflejo; una huida, un droparse de la vida por incapacidad para afrontarla»
Aquest perfil de la Linda Greer a The Cut em va agradar molt. No sabia qui era i m'ha semblat una tia molt top. Fa 25 anys que treballa al National Resources Defense Council i assessora empreses de la indústria de la moda com Gucci, Sain Laurent o Levi's sobre com reduir els volums de contaminació.
Avui que és 1 de maig, Dia Internacional dels treballadors, no està de més recordar que en aquesta casa estem molt a favor de la jornada laboral de 4 dies.
Això és tot! Si t’ha agradat, et convido a fer extensiva aquesta Sobretaula virtual amb amics, familiars, companyes de feina, whoever you want a través d’aquest enllaç:
Ja sabeu que estic encantada de parlar amb vosaltres per Instagram, Twitter o per correu.
Una abraçada,
Paula 💌✨
Quarta sessió de l’Escola de Pensament del Teatre Lliure. Desig i voluntat amb les filòsofes Marina Garcés i Clara Serra i l’activista Elisabeth Duval.
«Es absurdo dividir a la humanidad en hombres y mujeres, pues la humanidad está compuesta de feminidad y masculinidad», fragment del Manifiesto de la mujer futurista de Valentine de Saint-Point (1912).
És un fragment de la versió en paper. No l’he trobat online 💔