Sobretaula #43: La sorpresa es una liebre
Hola reines,
Bon diumenge! Aquí la banda sonora d'aquest cap de setmana:
Fa molts dies, molts mesos, que no tenia un diumenge així. M'he despertat a les nou del matí, he esmorzat torrades i un cafè i he passat un parell d'hores llegint diaris, revistes, newsletters. D'un univers a l'altre. Sense pressa. Subratllant idees, guardant temes, escrivint frases interessants, comentant per whatsapp articles i xafardejant per Twitter. Name a better morning.
Durant la pandèmia, quan la idea de Sobretaula s'estava gestant, ens enviàvem mails amb una amiga amb cosetes destacades que ens havien cridat l'atenció durant la setmana. Va ser una manera molt maca de mantenir el nostre espai, de submergir-nos en realitats (una mica) allunyades de l'actualitat immediata. Buscàvem el que deia avui la Mar Manrique a Fleet Street: un periodisme d'interiors, un periodisme reposat, un periodisme literari. Aquestes són algunes de les perles d'aquest diumenge de febrer.
Espero que les gaudeixis ☕️
"También es importante que nosotras contemos a los hombres nuestra visión de la masculinidad, porque siempre ha sido al revés. Hay que pensar en la masculinidad". Sí, sí, sí. La Carla Simón a SModa. Alguna cosa està passant quan repasses les últimes pel·lícules espanyoles dirigides per dones - Alcarrás, El Agua - i crec que passa per aquí.
Sempre és un plaer llegir a Margaret Atwood (autora de El Cuento de la criada). L'entrevista millora a mesura que avança. Parla sobre les discrepàncies “absurdes” dins l'esquerra, l'ús de la paraula woke com un insult, la banalització del llenguatge i com els nous canals de comunicació (impremta, ràdio, xarxes socials) sempre són una força desestabilitzadora i generadora de nous moviments I desitjos.
Per si vols més material de l’autora: aquesta conversa d'Atwood amb Cheryl Strayed, a qui adorem, durant la pandèmia és increïble. Me l’he posat mentre acabava d’editar la newsletter, és com la tercera vegada que l’escolto:
La invasión rusa de Ucrania acaba de cumplir un año y Andrea Rizzi hace un repaso a la situación actual muy interesante. Siempre leo sus artículos para entender las claves de lo que pasa a nivel internacional (me gusta su visión y asociación de ideas). Lo que pasa a nivel global tiene afectaciones, siempre, a pequeña escala. Aunque parezcan imperceptibles.
Externalitzar la validació, deixar-la a càrrec dels altres, perpetuar patrons de comportament per inèrcia acaba amb nosaltres. Aquest text de la Leandre Medine em va agradar molt.
This misalignment feels like a guttural betrayal that is tolerable only when you earn the externalized validation that you seek. And this moment in the cycle is precisely what makes the validation addictive.
Stutz (2022), el documental que ha fet l'actor Jonah Hill sobre el seu terapeuta.
El Diari ARA i El País IDEAS han fet un especial sobre intel·ligència artificial (IA). És interessant, però la IA té moltes més aplicacions (en salut, urbanisme, comerç, industria) i sembla que només ens quedem amb el ChatGPT i la generació d'imatges. Personalment, ho tradueixo en optimització de temps i noves maneres de pensar. El focus és la generació de models i qui parla en nom de què i quin interès. L'Ezra Klein fa un parell d'anys que entra en aquests temes. Aquí l'últim pòdcast 🤯
Siguiendo con este hilo, el tema del mes de febrero de la Revista de la Universidad de México (si hace tiempo que andas por aquí, ya sabes que soy muy fan), ha hablado sobre Robots y, encima, ha recuperado un fragmento de Manifesto Cíborg de Donna Haraway. Aquí el número entero.
ANGRY GRRRL ZINE 🖤
Sobre TÁR (2022) diré tres coses: la Cate Blanchett està espectacular (I mean, els outfits que em porta?), la frase que va compartir l’Anna a la seva newsletter fa uns dies (és la del peu de foto) i l’article o assaig de la one and only Tavi Gevinson sobre la pel·lícula que encara estic païnt: “What Tár knpw about the artist as Abuser”
L’Albert ha penjat un resum i un tastet de l’Hotel CIM, on vaig sumar escrivint els textos de tots els materials gràfics i visuals. M’encanta com ha quedat.
Hotel CIM is the result of the collaboration between local artists and craftsmen who, through natural colors and through natural colors and textures and custom-designed elements, managing to take you to the ascent of the mountains that surround the territory.
La frase que da título a esta carta es de Nubosidad Variable, uno de los primeros libros que leí de Carmen Martín Gaite y al que vuelvo de vez en cuando para no perder el norte:
"La sorpresa es una liebre, ya se sabe, y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial"
I fins aquí. Moltes gràcies per llegir! Ja saps que podem comentar el que vulguis per Instagram, Twitter o responent aquest correu.
Fins la pròxima 💌
molt d’acord amb el tema de la IA, i el reduccionisme amb el chat gpt