La primera vegada que vaig haver de fer una trucada a la feina ho vaig passar fatal. I la segona, i la tercera i la quarta. Recordo tancar-me a una sala de reunions i escriure un guió amb tot el que havia de dir. I quan dic tot em refereixo al fet que literalment apuntava: "dir hola, el teu nom i el nom de l'empresa". Només de pensar a agafar el telèfon, des de la taula, amb els companys al costat treballant en silenci, em provocava pànic. Aleshores tenia dinou anys i aquella era la meva primera experiència professional a una agència de comunicació.
L'Alba, que en aquell moment devia tenir vint-i-set o vint-i-vuit anys, era la meva jefa. La primera setmana em va agafar per banda i cada vegada que trucava em feia asseure al seu costat i apuntar tot el que deia per telèfon i, el que era més important, fixar-me en com ho deia. Va ser ella, també, la que em va insinuar que podia anar a una sala a parlar per telèfon si ho necessitava. Us podeu imaginar la meva cara quan em deia tot això. De veritat que pensava que era una tonteria. Fins que va deixar de ser-ho i apuntava rigorosament tot el que deia i feia l'Alba. Em va ajudar moltíssim, no només per afrontar aquell primer any de pràctiques, si no a guanyar seguretat cada vegada que havia de parlar amb un client, un mitjà, un proveïdor, whoever, tant per telèfon, per correu o en persona.
A dia d’avui, l’ansietat que em generava trucar per telèfon està més que superada (spoiler: triga a desaparèixer) i ara inclús prefereixo trucar abans que escriure un correu. El telèfon fa por, però poc se’n parla de la gent que t’envia un correu i no es digna ni a preguntar-te com estàs, posar un espai entre frases, canviar la tipografia o fa faltes d’ortografia.
Amb la Judith, una de les meves millors amigues i primer filtre i editora per excel·lència de tot el que faig, sempre diem que escriure mails és un art i no exagero si us dic que ens els passem tots abans d'enviar-los. Sobretot els més complicats o difícils de gestionar: des de demanar un contacte, aplicar a una feina nova, tancar una reunió per demanar un augment de sou fins a un correu per temptejar quines opcions professionals hi ha a una empresa.
Per aquesta Sobretaula hem intentat fer un recopilatori de tot el que ens hagués agradat saber quan començàvem a treballar i el telèfon i la pàgina en blanc del gmail se’ns feia una muntanya.
No t’oblidis de presentar-te, sempre. Allò que us deia de dir hola, nom i cognom, càrrec, des d'on truques i per a què. Sembla una tonteria però començar un correu amb un: "Hola, sóc la xxxxx. Encantada de saludar-te!" marca la diferència molt fortament. Igual que preguntar com està l'altra persona i mostrar interès real. Sigui per escrit o per telèfon, sempre s'agraeix quan l'altra persona no et tracta com una màquina 🥰
Què li vols demanar a l'altra persona? Potser ens fa pànic trucar per telèfon perquè sabem que per temes de feina sembla que estiguis demanant favors constantment o tot sigui un compromís. Però, precisament perquè tot és un compromís, un pacte, un contracte el to ja canvia i em sembla important resumir en una frase el que necessites abans de dir res. Directe i al gra.
Dedica temps a buscar i investigar una mica amb qui parlaràs. Tampoc es tracta de saber tots els detalls de la vida de l'altre, però dirigir-te a una persona en concret, demanant-li el què necessites perquè saps que ho porta ella és un tema. A vegades el més important és saber a qui truques i si aquella persona et resoldrà el dubte que tens.
L’asunto del correu és com un titular: el pots fer informatiu o marcar-te un clickbait però és important i, per a mi, la pitjor part de totes. Un dels millors consells que m’han donat mai, sobretot per correus de presentació, és posar el teu nom i cognom i ja està.
Todo comunica. Des de l’hora que decideixes enviar un correu o trucar (la gent que envia mails a les 23h de la nit quan es poden programar? O et truca a les 8.30h del matí??), la manera com et presentes, el to de la trucada fins a preguntar com estàs de veritat i no per què toca.
Engrunes
Aquesta setmana van parlar de Sobretaula i el fenomen de les newsletters a l’Àrtic Betevé i em va fer moltíssima il·lusió 😍 Sobretot per compartir espai amb altres newsletters que em semblen increïbles com la de la Fleet Street o Truffle Season.
Algunes de les meves preferides:
Maybe Baby de la Haley Nahman
Maneras de estar cerca de la Leticia Vila-Sanjuán
Cereal Aisle de la Leandra Medine
Al Día del Juan Luís Sánchez
Massolit 101 de la Beatriz Serrano
Love & Rockets de l’Alexandra Lores
Us deixo cosetes que he vist, llegit o m'han fet gràcia aquesta i que us comentaria seguríssim fent una Sobretaula juntes:
Del 16 al 20 de juny torna Kosmopolis al CCCB i tinc moltes ganes d’escoltar la Maggie O’Farrell parlar amb la Gemma Ruiz Palà i la Begoña Gómez Urzaiz ✨
Això de la Valeria Luiseli: “What am I afraid of? I am afraid, like any adult, of many things. Of loss, of not being able to provide for those who depend on me, of political violence, of climate change and Silicon Valley. But I am particularly afraid of our spirits becoming stagnant, of not having a narrative to believe in, of not having a common space in which to listen to each other and understand each other deeply. I am afraid, in other words, of a world without fiction. A world in which we do not share a collective space of imagination”
Un altre temazo de la Revista de la Universidad de México. Cada mes trien un concepte i el del mes de juny és "La Noche". La peça que més m'ha agradat és aquesta de la Tamara Tenembaum (us parlava d'ella a la primera Sobretaula, ha estat un dels millors descobriments d'aquest any) sobre Los márgenes del paraíso.
“Lilith, la que huyó del Paraíso antes de que la echaran, vive en todas las que nos vamos de los lugares donde se supone que deberíamos querer estar. Vive en todas las que elegimos lo que no nos conviene. Lo peligroso pero no lo supuestamente peligroso, no el chico malo que detrás de todos los cueros negros tiene un corazón de oro: lo peligroso en serio”.
La Simone Weil sobre l’amistat:
Think About This a Lot: The Palate Cleanser From The Princess Diaries
De la conversa entre la Inés Arroyo de Laagam i la Leticia Vila-Sanjuán em quedo amb el que diuen de les comèdies romàntiques i la mania que tenim d'intel·lectualitzar-ho tot (jo la primera). Que t'agradi You’ve got mail (o tot el que ha escrit i dirigit la Nora Ephron bàsicament) o Bridget Jones és compatible amb llegir a la Simone Weil. Seguim.
Amb la Jud vam anar a sopar a La Mala (Comte Urgell amb València) que, una mica per casualitat, ja s'ha convertit en tradició per donar la benvinguda al mes de juny ☀️
Us passa que aquesta setmana s'ha accelerat tot i sembla que no hi hagi covid? En fi, fa una mica de por no saber què pot passar o com anirà tot, però entrarem bé l'estiu, amigues.
Moltes gràcies per llegir! Feel free de deixar un comentari amb qualsevol cosa o reflexió que us hagi semblat interessant o parlem per Twitter o Instagram.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.
Ahhh, loved it! I totalment d'acord amb tots els punts del mail <3 just avui pensava sobre això pq n'he de redactar uns quants importants. Merci per mencionar Truffle Season també 🥺❤️ Love love love