Sobretaula #29: Unfiltered attention
Sobretaula #29: Unfiltered attention
Això és Sobretaula, una newsletter per a després de dinar amb observacions, obsessions i reflexions que us comentaria fent un cafè a una terrassa de Barcelona. Cada diumenge, a la vostra safata d’entrada. Benvingudes!
En aquesta Sobretaula es parlarà de les dues Hannah de la meva vida: la Hannah Arendt i la Hannah Montana. La primera va néixer un 14 d’octubre de 1906 a Alemanya i la segona va aparèixer per primer cop a la televisió un segle més tard; el 24 de març de 2006. I ho feia amb una de les cançons més icòniques de la dècada:
Living two lives is a little weird (...) The best part is that you get to be whoever you wanna be (...) You get the best of both worlds, chill it out, take it slow.
Recordo perfectament el dia que es va estrenar la sèrie perquè Disney Channel va fer una campanya que va durar mesos: avançava escenes, presentava els protagonistes amb clips super breus i estrenava cançons a mesura que s’apropava EL dia. Un dels primers anuncis de la sèrie deia: “Es una chica normal con un talento muy especial. Tiene fans, tiene amigos y su fama es su secreto”.
Va ser una campanya de publicitat efectiva, però pensada per un espai temporal que ja no existeix. Durant setmanes, en parlàvem i cantàvem les cançons amb les amigues a l'hora del pati i passàvem hores imaginant com serien els protagonistes. El dia de l'estrena recordo sortir rapidíssim d'entrenar per arribar puntual a casa i no perdre'm ni un segon del capítol.
Lilly, Do You Want to Know a Secret?, era el títol del primer episodi. M’agrada pensar que era a nosaltres a qui explicava el seu secret més ben guardat i no a la Lilly. Tot i que amb els anuncis ja podies intuir que la Miley Cyrus i la Hannah Montana eren la mateixa persona, necessitàvem escoltar-ho, veure-ho, comprovar-ho.
Durant les quatre temporades – 102 episodis – de la sèrie, hi ha com a mínim sis vegades on es revela qui hi ha darrere la Hannah Montana i sempre és en nom de l'honestedat. Primer, confessa el secret amb els seus millors amics. Després, ho explica a les parelles i les últimes dues vegades ho fa al públic general. Never forget el momentàs abans de cantar The Climb. Quinze anys des que s'emetés el primer episodi, sorprèn que encara hi hagi qui defensa que tenim dues vides: la que projectem i la de veritat. Paradoxalment, Hannah Montana és l'exemple perfecte de la impossibilitat de separar la vida pública de la privada.
La Hannah Arendt, a La Condición humana (1958), dedica la primera part del llibre a analitzar què entenem per esfera “pública, social o política” i per “esfera privada o íntima”:
«Los hombres se han convertido completamente en privados, es decir, han sido desposeídos de ver y oír a los demás, de ser vistos y oídos por ellos. Todos están encerrados en la subjetividad de su propia experiencia singular, que no deja de ser singular si la misma experiencia se multiplica innumerables veces. El fin del mundo común ha llegado cuando se ve sólo bajo una perspectiva» (pg.67)
No crec, com diu Arendt, que el món en comú hagi arribat al seu fi o que “sense propietat el comú no serveixi”, però sí que trobo interessant que relacioni l'esfera privada amb el fet íntim. Entenc la intimitat des de dos punts de vista: la personal i la col·lectiva. Després de tot el que ha passat aquest mes d'octubre amb Facebook, m'interessa especialment la segona. La intimitat col·lectiva com el resultat de posar en acció i servei tot el que passa en la intimitat personal o privada. Des de les vergonyes més ocultes, les pors més arrelades, fins a les alegries i les il·lusions. És explicar - de manera física o virtual-, però també és organitzar-se perquè un fet no es torni a repetir o perquè es repeteixi moltes vegades.
Potser no es tracta de separar la vida pública i la privada sinó d'entendre que ens podem explicar des de múltiples perspectives i ens podem projectar de maneres diferents, en moments simultanis o espaiats en el temps i que combinen el món físic i el món virtual. Com diu Arendt, el que ens diferencia és la capacitat de començar (néixer) tota l'estona. Estar constantment en un procés de transformació. De totes maneres, espanta pensar que el món virtual pugui acabar sent més important que el físic. Si la vida pública és la vida en comú, a dia d'avui, el comú no només succeeix a l'espai-temps físic. Va molt més enllà. S'estén al món virtual que estem construint cada dia i per això és imprescindible no anar a remolc de la tecnologia. On passem el nostre temps? Amb qui ens relacionem? Com ho fem? Quantes converses soc capaç de mantenir a la vegada? Hi poso atenció?
El món virtual ja no és només un espai. Dijous vaig presentar una taula rodona amb Laagam, Cocunat i Multiplica per parlar sobre la dependència de moltes companyies amb les xarxes socials i què representa que és això del Metavers. És interessant la seva perspectiva perquè són companyies que ja han nascut desenvolupant la seva activitat de manera 100% digital. Tot passa online. Em vaig quedar amb dues reflexions que són aplicables més enllà de l'activitat corporativa: 1) el Metavers no és ni serà un espai, és un temps i 2) les marques han entès molt ràpidament que al món virtual hi passen moltes coses i no és només una plataforma on vendre; també busquen entretenir, que parlem entre nosaltres, fer-nos sentir part d'una comunitat.
La podeu recuperar aquí.
Abans de passar a les Engrunes..
Un dels temes que més m’agrada comentar amb vosaltres des que fem Sobretaula els diumenges és la relació que tenim amb la feina i el temps: perquè molts vam decidir deixar-la, què busquem a l’espai laboral, els millors consells professionals que ens han donat o si considereu que el que feu és útil. Us deixo per aquí una conversa molt molt interessant sobre el tema. Ojo amb això: I’ve never defined myself by what I do. I define myself by why I do it.
Què en penseu? M’agradaria recopilar diversos casos. Us escolto i llegeixo 👀 Podeu respondre aquest correu, deixar un comentari o escriure’m per Instagram o Twitter.
Engrunes
Ara sí: cafè i dues rajoles de xocolata negra preparades ☕️ Us deixo per aquí cosetes que he llegit, escoltat o m’han fet pensar aquests dies i que us comentaria seguríssim després de dinar. I més amb aquest solet de tardor.
Descobriment de la setmana: Geopolítica pop. Un podcast de la Charo Marcos (autora de la newsletter Kloshletter) i l’equipàs de El Orden Mundial. Ho analitzen toooot: des de Blancanieves, Los Simpson, Vicky el Vikingo i Winnie the Pooh (que està prohibit a Xina). Recomenat 100%.
En aquesta línia, la Revista de la Universidad de México dedica el número de novembre als Imperios. Aquest text del periodista Jon Lee Anderson sobre com moren els imperis m’ha agradat molt. “Al parecer, suele haber una creciente sensación de decadencia y después algo ocurre, un solo hecho que marca el punto de inflexión”
L’escriptora uruguaya Fernanda Trías ha guanyat el premi Sor Juana Inés de la Cruz a la FIL de Guadalajara amb Mugre Rosa (Literatura Random House, 2020) <3
Confirmem que la Phoebe Bridgers i el Paul Mescal tenen ALGO.
Algú ho havia de dir i el Louis Menant ho ha dit en aquest assaig: és hora de deixar de parlar de generacions. No té sentit xd
Nos falta calle, de Cristina Barrial: “El espacio público no es solamente un concepto urbanístico: también es político”.
Si aneu a El Pollo (està al Raval), recomano molt fort l'amanida murciana i la carrillera. Increïble.
Cada cop més convençuda que el debat més important del segle XXI és i serà sobre la gestió del temps. No compro del tot el concepte “Time Billionaires”, però aquest repor del The Guardian és molt encertat.
Conte d'automne (1998) d’Eric Rohmer.
[AUDIO] “Vigila i avisa quan hagis arribat”. Aquest missatge és una herència que les dones ens deixem en vida, una mena de tradició oral entre nosaltres (…) Buscarem explicacions en l’alcohol i les drogues, però recordem tots els que en consumeixen i mai violaran una dona o una noia o una nena. La solució no és en la por de les nostres filles, a qui passem totes les nostres pors, la solució és l’educació dels nostres fills. I per això és indispensable el pas endavant dels pares, els pares de nens.
Gràcies per recomenar-me The Maid (està a Netflix). De fet, el títol d'aquesta Sobretaula li he robat a un dels personatges de la sèrie, quan fan el taller d'escriptura en un dels últims capítols.
Fins la setmana que ve 💌
Paula.